Resum dels Jocs (4a part)

Érem ja exactament a la meitat dels Jocs. Dimarts 6, en principi dia de descans, però com us podeu imaginar, de descans no en va tenir res. Això sí, potser va ser el primer dia que no ens vam llevar extremadament d’hora. Per sort o per desgràcia, havíem decidit no apuntar-nos a les activitats que s’organitzaven, així que havíem deixat el dia lliure perquè es pogués omplir d’altra mena d’activitats. Al matí, el Carles i jo teníem un entrenament de tennis taula particular que ens havien organitzat els del documental de la BBC. Feia una mica de mandra perquè jo sincerament preferia concentrar-me en la preparació de l’entrenament de bàsquet de la tarda i tampoc em volia cansar massa, però la part positiva era que tindríem l’oportunitat de provar les taules de competició i una mica de toc no aniria malament de cara la competició de tennis taula de dijous.

Així que després d’esmorzar ens van passar a recollir amb el 4×4 de la BBC per dur-nos al pavelló IM West, el mateix lloc on m’havien fet l’entrevista el primer dia. Era un pavelló amb vàries pistes i sales d’entrenament. El primer dia, havíem tingut per nosaltres sols la pista principal. Era xulo perquè al parquet i a les parets, per tot arreu hi havia les lletres blanques i verdes dels SPARTANS de Michigan State impreses. Realment transmetia completament l’atmosfera que es veu a les pel·lícules d’equips universitaris americanes. Aquesta vegada, però, vam anar a una de les sales auxiliars, on hi havia muntada una taula. Vam estar-hi una bona estona, gravant diversos cops i serveis, ara amb càmeres normals, ara amb càmera lenta i, tenint en compte que feia una setmana que no escalfàvem i que el Carles i jo no és que tinguem un joc gaire compatible perquè els punts durin i siguin espectaculars, encara ho vam fer prou bé.

Dia 6

Acabat l’entrenament, vam anar a dinar. A la tarda havia reservat una pista per entrenar primer a bàsquet i després a voleibol per l’equip d’Europa. El pavelló era un altre, el Jenison Fieldhouse, molt més gran i espectacular encara. A l’entrada principal hi tenien tot de fotografies emmarcades d’antics estudiants, entre els quals destacava el Magic Johnson. Als passadissos que conduïen a les pistes, les parets estaven plenes de més imatges d’atletes i de victòries. Realment són universitats amb molta tradició esportiva i allà cuiden moltíssim tota la seva història. És bo perquè així creen un sentiment d’identitat molt fort, però també forma part de la cultura de l’èxit, on el fracàs no sembla que sigui una opció. El dolent és si també creen un sentiment d’intolerància o de compadir-se cap als que ‘no tenen èxit’ o no formen part d’aquest col·lectiu.

Són dues cares de la mateixa moneda, però bé, anem on érem. Vam ser els primers a arribar a la pista. Encara hi havia les llums tancades i tampoc hi havia cap pilota de bàsquet. Vaig trucar a la Katie de l’organització. No sé si és que se n’havia oblidat, però em va que ara se n’encarregava. De mica en mica van anar arribant tots. Havíem concretat la trobada el dia anterior, un cop acabat el futbol, mitjançant el boca-orella i a través de la nostra pàgina de Facebook. Faltava el Milan. Una llàstima, ja que a la Welcome party havíem estat parlant de bàsquet i es notava que en sabia. Vist com va anar l’entrenament, hauria anat molt bé algú més per mostrar com es feia un bloqueig i continuació o els conceptes bàsics de la defensa.

Dia 6

Però no avancem esdeveniments. Van arribar la llum i les pilotes, va començar l’entrenament i, mare meva, diria que només el John havia jugat alguna vegada a bàsquet a la seva vida. Tot eren dobles, passes i pedrades a cistella. Vam fer unes rodes d’entrades, entre el Carles i jo els hi vam explicar alguns trucs per tirar a cistella i una mica la cosa va millorar. La Caroline i el Gerard que no havien jugat a futbol estaven molt motivats i eren dels més destacats. De totes maneres, tothom hi va posar ganes i s’hi va esforçar. Potser les tàctiques amb la pissarra no van funcionar gaire, però vam fer altres exercicis més senzills de botar i passar la pilota. Durant una estona vam semblar un equip i el millor de tot és que ens ho estàvem passant bé! Finalment vam practicar la defensa en zona i vam fer un breu cinc contra cinc que va ser més una melée que un partit de bàsquet. L’atac era molt complicat i desorganitzat. Vaig anar a parar a terra unes quantes vegades. Un cop es va acabar l’hora, ens vam quedar una estona tirant a cistella de manera informal. Passant-nos la pilota perquè tothom pogués practicar. Donant alguns consells i provant alguns moviments, gaudint a la vegada de les facetes de jugador i entrenador. En guardo molt bon record, perquè tot i que érem molt dolents, era formar part d’un equip.

I per això em va fer molta ràbia que els de la BBC no van paressin d’insistir que volien anar a gravar una escena al vestuari amb tot l’equip, fent com que repartíem per primera vegada les samarretes del Team Europe que ens havíem personalitzat. I no van parar, fins que ho van aconseguir. Van trencar el moment i total perquè després la xorrada que vam gravar no va ni sortir a la versió final del seu documental. Quina mania amb les samarretes. Els hi va agradar molt el concepte de l’equip d’Europa i es van voler apuntar al carro de la història. No em va agradar gens que no tinguessin cap mena de consideració. La gent i els mitjans haurien de posar-se més en la pell dels altres. Total perquè ells ho puguin descartar tot com una brossa a la paperera de l’ordinador, però a tu el moment no hi ha qui te’l torni. Per sort, en principi era l’últim que gravaven.

Dia 6 IMG_0771

I després un breu entrenament de voleibol sense xarxa del nivell del bàsquet o pitjor. Vaig trobar curiós que practiquéssim les rematades quan jo per exemple, si n’haguéssim tingut, hauria pogut passar per sota la xarxa. Acabat el breu entrenament, vam fer unes quantes gravacions més pel nostre documental. Passant una i una altra vegada per davant de la fotografia del Magic Johnson i pujant unes escales molt boniques. I jo aquí, amb el tema de la BBC i amb el cansament acumulat, ja no estava gaire d’humor. I em sembla que aquests plans gravats tampoc sortiran al nostre documental. Però bé, a ells els hi perdono perquè intentaven llegir la situació i, dins del possible, ser el mínim d’intrusius.

Entre les gravacions de la tarda cal destacar una conversa amb el Carles on analitzàvem com havia anat l’entrenament. Érem asseguts a una taula d’un restaurant de batuts siri-libanès, enormes, com era de costum. De fons teníem el pàrquing del lloc, imprescindible per qualsevol bon local de la zona. La gravació estava feta a contrallum estil confessionari. Tampoc sortirà. De totes maneres, el que comentàvem era realment el que pensàvem. Les expectatives del bàsquet havien quedat força rebaixades. Ara el nou objectiu, en comptes de fer un bon partit havien quedat reduïdes a anotar un parell de punts en tota la competició. Si ho aconseguíem, ja seria tot un èxit.

Dia 6

Després vam anar a l’Athlete Village a recollir l’última medalla de natació, la dels 100 metres lliures, que per falta de temps no s’havien repartit el dia de la competició. Es feien al pati central de la residència, on s’havia celebrat la festa de benvinguda i va estar prou bé. Feia bon dia i aquesta vegada, en comptes de pujar i baixar corrents del podi, m’hi vaig quedar uns segons de més perquè em poguessin fotografiar. A la nit, tot i que a mi no em feia especial gràcia perquè preferia descansar per estar el millor possible pel bàsquet, vam anar a prendre unes copes, jo una llimonada, al Beggar’s, un bar de la zona. Al final va resultar que el més despert vaig ser jo, el cert és que tots estàvem cansats del ritme de competicions i de gravacions que portàvem. Allà vam coincidir amb el Thibault, l’Eddie i el Kevin, entre d’altres. A mi la cambrera em va convidar a la llimonada i amb ‘refill’ inclòs!

Dia 6 IMG_0803

Per sort, vam tornar prou d’hora, cap a les onze i vam anar a dormir, amb els peus a terra amb respecte les possibilitats que teníem de fer un bon paper l’endemà, però amb ganes de fer-ho el millor possible i de passar-nos-ho bé a la pista. Amb sort potser aconseguiria fer alguna assistència!

Equip del documental

Finalment havia arribat el dia del bàsquet. Era dimecres dia 7 i el primer partit ens tocava contra Canadà a les 10h del matí. Vam baixar a esmorzar amb el Carles i al menjador ens vam trobar amb el Kevin i el John que havien quedat amb altres membres del Team Europe per anar caminant fins al pavelló. La pista de joc seria la mateixa que el dia anterior a l’entrenament. La veritat és que la pilota no hi botava gaire bé perquè era una mena de terra fet d’una mena de plàstic que havien col·locat a sobre del terra original. Nosaltres els hi vam dir que ens trobaríem allà. La caminada per mi eren uns 10 minuts ben bons i preferia no cansar-me. El dia anterior ja havíem quedat amb el nostre servei de taxi particular.

Vam ser dels primers a arribar al pavelló. Ja hi havia uns quants partits en marxa i hi havia molt d’ambient. Fins i tot, a peu de pista hi havia un servei de bar on venien gofres i hot dogs. Tot molt professional. Vam estar mirant com jugaven la resta i just davant nostre va coincidir que teníem un partit d’Estats Units contra Estats Units. Un dels equips era especialment bo. Eren els que acabarien guanyant la competició. El seu mecenes, i també jugador, era l’actor de Piratas del Caribe, el que a la tripulació del Jack Sparrow és baix, calb i porta una trena a la barbeta. Ben mirat, però, molts dels jugadors de l’equip haurien ben pogut ser membres de la tripulació de la Perla Negra per la col·lecció de tatuatges i de pentinats originals que duien. No hi haurien desentonat.

De mica en mica, van anar arribant tots els membres del Team Europe. Bé, tots excepte el Milan. També havia faltat a l’entrenament del dia anterior i ningú en sabia res. Jo em vaig acabar de preparar, em vaig enrotllar els dits amb esparadraps i vam anar cap a la pista. La número 4. Vam fer la roda d’escalfament i vaig ficar un parell o tres d’entrades. Els canadencs tenien pinta d’estar força conjuntats. Pel bàsquet, jo era el capità i vaig anar cap al centre que els àrbitres ens havien cridat. Ens van explicar les normes que eren diferents i ens vam donar la mà. Bàsicament era la durada dels quarts de 8 minuts, sense pauses en el temps per faltes i fores de banda, excepte a l’últim quart. També havien afegit que als tirs lliures si després de tirar trepitjaves la línia, no passava res. Vaig pensar que això estava bé.

Dia 7 1263008_603661899683955_829543786_o

El nostre cinc titular era el següent: jo de base, el John d’escolta, el Florian d’aler (aquí teníem el dubte de si posar el Florian o la Caroline, ja que ella ho havia fet molt bé a l’entrenament per ser la primera vegada que jugava a bàsquet, però vam decidir que sortís des de la banqueta, per començar amb un cinc més físic i que algú que sortís de la banqueta pogués botar una mica la pilota) i el Thibault i el Gerard de pivot i aler-pivot, indistintament.

Vam perdre el salt inicial, però no ho vam fer malament el primer quart. Jo vaig començar una mica erràtic. Era complicat perquè havia de pujar la pilota, creuar mitja pista superant la pressió del meu defensor i un cop arribava al camp contrari ja estava a mig gas. Molts cops em venien a fer un dos contra un i un parell de les passades que vaig fer no les van poder controlar o van anar a fora. El problema també era que un cop passava la pilota, després era molt difícil que em tornés a arribar ja més a prop de la línia de tres on m’era més fàcil crear jugades. En general era molt difícil enllaçar dues passades seguides. Un cop algú tenia la pilota, feia una passada esbojarrada endavant o bé cap a l’altra punta de la pista, o corria cap endavant sense tampoc gaire sentit o tirava un roc que amb sort tocava a cistella. Encara gràcies que en defensa, la zona 2-3 aguantava prou bé. Els canadencs tenien tir a mitja distància, però no tir exterior de tres. Agafar rebots també era un problema. Jo cap en tota la competició, però bé, tampoc em caracteritzo per la meva alçada.

Es van avançar ells en el marcador, 4 a 0. Però aleshores en una jugada ràpida nostra li van fer falta al John mentre tirava. I va anotar els dos tirs lliures! Una passada! Els nostres primers punts, 4-2. Després van tornar a anotar ells, però cap al final del primer quart vaig fer la meva primera assistència. Quina sensació tan espectacular. Vaig escapar-me botant pel costat dret. Ells també defensaven en zona. Vaig arribar a la línia de fons i vaig anar cap a cistella. Em van tancar els dos jugadors d’aquella banda i no tenia espai per continuar, però a la meva dreta, a l’alçada de la línia de tirs lliures, el John havia quedat sol. Li vaig passar la pilota, la va agafar, va fer el seu moviment de finta abans de tirar, va llançar, la pilota va volar i va entrar. Una sensació d’eufòria em va pujar de l’estómac al cap. Primera cistella en joc i 6 a 4. Molt més del que esperàvem vist el panorama inicial. Havíem de baixar a defensar. Vam començar a fer canvis. La Caroline pel Florian, el Jonathan pel Thibault, el Sean pel John. Va arribar el final del primer quart i el marcador seguia igual. Encara érem a dins del partit.

Dia 7 1273626_603662036350608_1801429535_o

Jo necessitava descansar. Va entrar l’Eddie per mi, la Hayley per la Caroline, i el Thibault i al cap d’una estona el John de nou pel Gerard i l’Eddie. El segon quart vist des de la banqueta va ser molt diferent. Animàvem a l’equip, però la defensa, sense organització, va perdre la forma i l’atac era un descontrol, amb prou feines passàvem del mig del camp o arribàvem a la línia de tres rival. 8-4, 10-4, 12-4. El partit s’escapava. Vaig sortir de nou al final del quart, però no vaig fer res de gaire destacable, ni per bo ni per dolent. Vaig recuperar una pilota tirant-me a terra i tot seguit la vaig perdre aixecant-me mentre botava. Passes… Vam arribar al descans 12-4.

El tercer quart, va seguir la dinàmica del segon. Vaig jugar-ne uns cinc minuts. Entre el John i jo ens repartíem la feina de pujar la pilota i cada rebot semblava més un partit de voleibol que de bàsquet. Ens van fer el 14-4 i vaig tornar a la banqueta. Va entrar la Sinéad. El tercer quart va acabar 16-4. A la meitat del quart quart vaig tornar a entrar i al cap de poc, en un temps mort, va arribar el Milan. No sabíem d’on havia aparegut. Després em va explicar que resultava que tant aquell matí com a l’entrenament del dia anterior havia anat a un altre pavelló i que per això havia fet tan tard. Realment una pena tenint en compte que el teníem a l’habitació del costat. Tot i així, era curiós perquè tan fàcil que era trobar-lo quan era a prop i tan difícil que era de localitzar quan no hi era.

Amb l’entrada del Milan l’atac va canviar com de la nit al dia. Els dos minuts que vam coincidir a la pista realment vaig tenir la sensació que estàvem jugant a bàsquet i fins i tot fent jugades. Tres, per ser més exactes, tres jugades d’atac que vam estar junts i tres tirs a cistella des de posicions prou bones. I la diferència van ser els bloqueigs. Els bloqueigs que havíem practicat fent mímica a la festa de benvinguda. Jo durant el partit havia aconseguit fer algun dríbling, però m’era complicat perquè tots els jugadors de l’equip contrari eren més ràpids que jo amb diferència i si els aconseguia superar, al cap de poc ja tornaven a ser a sobre meu, però amb bloqueigs la tasca es simplificava. Primer bloqueig a la banda esquerra, vaig entrar cap a dins i a mitja distància vaig tenir la sensació que hi havia tant espai, que vaig tirar. Però abans d’iniciar el moviment vaig veure que davant meu, a una mica més d’un metre, tenia a un jugador molt alt i corpulent esperant-me. Per evitar que em fes un tap, vaig llençar tan amunt, que la pilota va caure quedant-se curta a una bona distància de l’anella. Quin desastre. Amb perspectiva penso que m’hi hauria hagut d’apropar botant i hauria hagut d’intentar l’entrada amb revers cap a la dreta que amb el Xavi Rey m’havia sortit molt bé. Potser hauria tret una falta, ja que segurament hauria anat a terra, però sense pràctica, els instints de partit per prendre les millors decisions no hi són. Però seguim. Segona jugada i segon bloqueig. Ara a la banda dreta. Entro cap a dins. El Milan fa la continuació quedant-se a mitja distància, darrere del Gerard que li fa mig de pantalla. Li passo al Milan que tira, la pilota toca el cercle i no entra. I finalment, tercera jugada i tercer bloqueig. A la banda esquerra. Vaig cap a dins, el Milan es queda a fora. El Gerard és a dins. Obro cap al Milan, que li passa al Gerard. Tira i anota. 18-6. Pel camí ens havien colat un parell de punts més.

Dia 7 1268284_603662053017273_789492432_o

Em van substituir i vaig veure les últimes jugades del Milan des de la banqueta. També pujava bé la pilota. Va tirar un parell de triples, de cullera, que van fer posar les mans el cap als espectadors i a la banqueta. Però el Milan del bàsquet no era el mateix que el del futbol. Seguia sent excèntric, però sabia el que es feia. Un va estar a punt d’entrar i l’altre va fer aigua. Es va acabar el partit. Ens vam saludar i ens vam fer una foto els dos equips junts. Alguns dels jugadors canadencs em van felicitar pel partit que havia fet. Un bon detall per part seva.

El següent partit el teníem al cap d’un parell d’hores. Vam estar una estona a les grades veient altres partits i la majoria dels jugadors del Team Europe van decidir anar fins a l’Athlete Village per dinar. Jo estava cansat i preferia quedar-me allà. Passaria amb un plàtan que tenia i algunes barretes energètiques. Abans de pujar a les grades, el Milan des de baix em va dir, “You Navarro, me Gasol”. Va ser divertit. Esperava poder repetir les nostres jugades al partit següent. Però no recordava que ell a la tarda tenia competició de tir, així que no va poder ser. Els dos ens vam quedar amb les ganes. Al final per dinar els irlandesos em van cuidar. Vam compartir uns talls de pizza i el Kevin també em va portar uns sandwichs del bufet de la residència, així que vaig acabar tenint overbooking de menjar. Des de dalt vaig veure jugar a l’equip d’Estats Units contra el que jugaríem. Havien perdut contra els New York Towers, els a priori favorits, però als que els hi faltava el seu jugador estrella. Un jugador que ha arribat a jugar a lligues de High School als Estats Units. L’objectiu nostre seria de nou anotar alguna cistella. Des de dalt també vaig veure als Australians, que s’havien preparat molt seriosament pels Jocs i que jugaven molt bé en equip. Fent bloqueigs, continuacions, talls i triangulacions. Estaven apallissant a un equip que diria que fins i tot eren pitjor que nosaltres, però tot i així es veia que en sabien. Pobres, però, van perdre a quarts i després a la repesca perquè van haver de jugar quatre partits seguits sense descans i estaven exhausts.

Va arribar l’hora del partit. Ara a la pista 1. El mateix procés que abans, roda d’entrades, capitans al centre del camp i salt inicial. Comentar que l’àrbitre principal era molt simpàtica. Ells van fallar el seu primer tir i a la nostra primera jugada li vaig passar al John, que li va passar al Gerard, que va tirar a taulell i va entrar. Anàvem guanyant 2-0 i allò va ser la nostra fi. Es devien pensar que ens sabíem molt i no van parar d’apretar. Movien la pilota, tiraven triples, la nostra zona feia aigua per tot arreu i en l’1 contra 1 tampoc hi teníem res a pelar. Fins al 24 a 2. De tants punts, que no recordo com van anar les anotacions a cada quart.

Dia 7 1170949_492127764214004_1802249937_n

El que sí que recordo és que en aquest partit vaig perdre menys pilotes. Vaig sortir menys revolucionat i vaig passar millor quan em feien dos contra uns. Era interessant perquè em defensaven el Ben Foos, un dels fills de la família Foos amb els que parlàvem sovint als dinars a la residència, i l’Anthony Pepicello amb el que havia jugat la final de bàdminton. Abans de l’inici del partit em va dir que estava preparat per enfrontar-se al seu rival, jo. Molt americà, però li dóna un punt de competitivitat, però a la vegada de camaraderia xulo. Al primer quart, també vaig fer un parell de jugades per la línia de fons. A la primera vaig provocar una falta. Vaig caure a fora la pista quan em van tallar el pas en direcció cap a la cistella. A la segona, vaig córrer cap a la línia de fons, vaig frenar carregant el pes a la dreta i vaig notar un ‘cloc’, com si l’os es desplacés, a l’alçada del cap del fèmur del maluc dret. Va ser molt ràpid, com un mal gest.

Vaig seguir jugant, però ja gairebé no vaig pujar més la pilota i si ho feia, la passava aviat. No podia córrer gaire. Em feia mal i vaig passar tot el segon quart assegut. Però volia tornar a sortir. Encara tenia la il·lusió de poder fer una de les moltes jugades espectaculars que tantes vegades he imaginat. Una passada mirant cap a una altra banda, el meu dribling especial, un revers, una cistella, els moviments que havia practicat amb el Xavi Rey… Però tot i que a la meva imaginació, i fins i tot jugant sol, les he practicat moltes vegades, sense cap mena de pràctica en partits, el cert era que era gairebé impossible aconseguir-ho. I més, sense amb prou feines poder córrer. Però mai es perd l’esperança i, segur que si hi ha una propera vegada, somiaré de nou el mateix.

Així que volia exhaurir tots els minuts que pogués a la pista, però a la vegada era conscient que em costava molt fer res. Sentiments contradictoris que es tenen quan les coses realment t’importen. I després d’un temps mort, gairebé vaig fer una d’aquelles jugades. Va ser d’una manera força peculiar. Treiem nosaltres des del mig del camp i per algun estrany motiu tots els nostres jugadors es van posar al camp que nosaltres defensàvem i els jugadors de l’altre equip també s’hi van posar, tots excepte un. Li vaig dir al Thibault que em passés la pilota corrents. Hi havia un passadís fins a la cistella contrària. Vaig córrer tot el que vaig poder, oblidant-me de la cama. Mentre botava i m’apropava a la zona, tota la nostra banqueta cridava, com dient que què estava fent. El jugador contrari, va sortir a defensar-me, vaig canviar una mica la trajectòria i vaig anar un pèl massa cap a la línia de fons. Ja no tenia un bon angle per tirar a taulell i vaig llençar directe a cistella. La pilota va tocar el cèrcol dues vegades, primer a una banda i després a l’altre. Havia fallat. Però el jugador que em defensava, va agafar el rebot. Els del seu equip li van dir que tirés. Tothom es pensava que aquella era la cistella contrària. Va tirar i va anotar. Dos punts, però per quina banda? Jo ho tenia clar. Per nosaltres. La taula estava desconcertada. Però l’àrbitre simpàtica, tot i que reia per la situació, també ho sabia. 24-4, havíem trencat la mala ratxa. I com que els punts en pròpia cistella van al capità, dos punts per mi. De fet, me’n sentia responsable, era el que havia provocat la jugada, així que, tot i que no havia anotat jo, me’ls sentia força com a propis.

Abans de sortir de la pista a finals del tercer quart, encara vaig fer alguna bona jugada que recordo bé. Un dríbling per darrere l’esquena i una passada recta, ràpida i precisa cap al centre de la zona. L’equip contrari havia baixat la pressió defensiva i era més fàcil passar de camp. Havia arribat a l’alçada del triple, a la banda dreta. Vaig intentar escapar-me, però em van tancar amb un dos contra un. Vaig aturar-me, vaig agafar fort la pilota amb les dues mans i, des de fora la línia de tres, amb les mans per sobre del cap, vaig enviar la pilota com un làser a les mans del Florian que era al mig de la zona. Va tirar per sobre del seu defensor, però la pilota no va entrar. Una llàstima.

Dia 7 IMG_0236

A l’últim quart, des de la banqueta, vaig veure com el Gerard posava el 29-6 al marcador. Els americans havien seguit ficant triples. Sis o set en tot el partit. Vaig sortir de nou quan faltaven dos minuts. Coixejant. Amb prou feines, arribava al mig del camp i tornava. El John era qui pujava la pilota. Quedaven 30 segons i creia que ja no en tindria cap més. Ells la van ficar, 31-6 i vaig agafar la pilota. Vaig anar de nou cap a la línia de fons, per la banda dreta, vaig arribar molt a prop de la cistella, anava a tirar, però tenia un jugador alt se’m va posar davant. Un dels seus companys li va dir que ens deixés tirar, però ja era massa tard, no tenia espai. Vaig girar cap enrere, la pilota em va mig caure amb la pressió de la mà del defensor, però la vaig aconseguir empentar cap al John que era just darrere. Va tirar i va anotar. 31-8 i assistència de pacotilla per acabar. El partit s’havia fet llarg i dolorós. Ens vam saludar i jo vaig seure al banc. En total havia fet dos punts, dues assistències, un robo de pilota i aproximadament quatre pèrdues. Però no podia fer gaires valoracions estadístiques, per molt que m’agraden, ja que el meu cap ara donava voltes a la cama. Feia estona que no em parava de tocar la part superior, la juntura del fèmur amb la pelvis. Els hi vaig comentar al Carles i al Kevin que van anar a buscar el fisio. No li vaig saber explicar gaire bé el que havia passat. Era un dolor que baixava de dalt a baix fins al genoll. Li vaig dir que no havia sigut cop, sinó com un mal gest. Em va dir que prengués algun antiinflamatori i em va fer fixar una bossa de gel, que va anar baixant del quàdriceps al genoll. No va servir de gran cosa. Amb prou feines podia caminar. Sort de les dues crosses.

Des que m’havia lesionat, en cap moment vaig pensar en la competició de tennis taula. No ho vaig fer fins que no es va acabar el partit. Alguna altra vegada havia tingut aquella sensació, aquell mal, i normalment el dia següent, tot i que amb molèsties, em podia moure prou bé. Per això durant el partit, tot i el dolor, no m’havia preocupat gaire, però un cop es va acabar i va anar passant l’estona, les coses van canviar.

La tarda es va fer llarga. Els altres jugadors del Team Europe van anar a la piscina a relaxar-se. Jo vaig anar a descansar a l’habitació. Després, a mitja tarda, vam gravar una entrevista on jo feia de reporter amb la Caroline. Va estar bé, la conversa va ser agradable, però arribar-hi i tornar-ne va ser una tortura. El passadís que anava cap a la nostra habitació es feia quilomètric. Qualsevol moviment era un patiment. Una mica més tard amb el Carles vam tenir una petita discussió. Era normal. Per ell havia arriscat massa. No valia la pena posar en perill el tennis taula per uns minuts més de bàsquet. El tennis taula era el que m’havia dut allà i era el que tothom estava esperant. Jo també li vaig explicar el perquè havia seguit jugant. Els dos teníem raó.

Dia 7 IMG_0244

Al vespre, amb els del documental vam anar a comprar una pomada antiinflamatòria a una d’aquestes farmàcies que tenen que més que una farmàcia semblen un supermercat. Per acabar-ho de rematar, al cotxe, recolzant la mà al seient, se’m va tornar a dislocar el dit índex de la mà dreta, com al dia del futbol. Per sort, me’l vaig aconseguir recol·locar sense gaires complicacions i sense que ningú se n’adonés. Ja no venia de més dolor. A la nit, vam anar a la trobada tècnica on explicaven el funcionament de les competicions del dia següent per tenir els quadres del tennis taula. Els de la meva categoria encara eren provisionals. L’endemà, a part del ping-pong, al matí hi havia la competició de voleibol. Em sabia greu, però no hi aniria, ni a jugar ni d’espectador a animar. Havia de reservar totes les forces possibles. Ben d’hora, a les set, també hi havia una reunió de la federació internacional d’esports per gent baixa. M’hauria agradat anar-hi, però també me la perdria. Aprofitaria totes les hores que pogués per dormir. Ho necessitava.

Tornant a la residència amb el cotxe, tot eren cares llargues. De totes maneres, no me’n penedia de la decisió d’haver seguit jugant. En la mateixa situació, hauria fet el mateix una vegada rere l’altra, n’estava segur. Així que de les coses que sempre hauries fet igual, no te’n pots penedir. No tenia sentit penedir-se’n, perquè era el que jo volia fer. Volia jugar a bàsquet. Evidentment que estava preocupat. La cama no tenia gens de bona pinta. Malauradament no era com les altres vegades que havia experimentat mal gests similars. I encara em sabia més greu per tota la gent que tenia al darrere, per tota la gent que em seguia. De totes maneres, la situació era la que era. Havia de dormir, descansar, posar-me la pomada tantes vegades com calgués, fer lleus estiraments, mobilitzar la cama amb suavitat i prendre una muntanya de pastilles. Ja no hi havia res més a fer, el que hagués de passar l’endemà al tennis taula, passaria.

Fotos d’aquest post fetes per: Oriol Gispert, Enric Ribes, Carles Millera i Membres i familiars del Team Europe.

Share on Twitter

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*


*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Current month ye@r day *