Resum dels Jocs (3a part)

De nou, ens vam llevar ben d’hora sense problemes. Força abans de les 6h teníem els ulls ben oberts i sentíem passar el tren de mercaderies que tocava la bocina abans de creuar el pas de nivell de prop de la universitat. Ens vam dutxar i vam anar a esmorzar, aquesta vegada em sembla que ja cereals amb llet de soja amb gust de vainilla, ja que allà les coses soses i naturals no estan gaire de moda. Fos com fos, menjant bé o malament, per fi havia arribat el primer dia de competició del Team Europe com equip. Aquí, un dels meus neguits es podia fer realitat. Tot i ser uns mundials de gent baixa, sabia perfectament abans d’anar-hi que jo seria dels més baixos i dels més lents de la competició. En esports individuals aquesta diferència encara la podia suplir amb l’estratègia i amb tot l’entrenament realitzat. Als esports d’equip jo m’imaginava com un 600 contra un Ferrari. Si algú corria pel meu costat, l’únic que podria fer era limitar-me a veure’l passar. No volia ser cap mena de càrrega per l’equip, així que ho havia de donar absolutament tot en el poc temps que jugués. La meva idea inicial era jugar entre 5 i 10 minuts per partit i la resta d’estona animaria des de la banqueta. De fet, abans de saber que formaríem l’equip d’Europa, no m’havia ni apuntat a futbol, però una vegada el vam muntar, no ho vaig dubtar gens i em vaig inscriure a tots els esports d’equip per fer pinya.

Així doncs, cap a dos quarts de nou del matí amb el Carles ja érem als camps de futbol de davant de la residència. Vam ser dels primers en arribar-hi i vam mirar com havien quedat els encreuaments. Començàvem directament a la segona ronda amb els Bulldogs de Gran Bretanya. A priori era un enfrontament complicat. Els equips britànics portaven temps entrenant junts i nosaltres amb prou feines havíem jugat un partit de costellada amb la meitat dels jugadors feia dues tardes. Fos com fos, el que sí que era segur és que lluitaríem al màxim. Tots els membres de l’equip d’Europa estàvem entusiasmats per l’inici de la competició. A més, el futbol era l’esport preferit de molts dels nostres jugadors, així que l’entrega extra que aquesta motivació proporcionava segur que es faria notar. De mica en mica va anar arribant tothom. Com que els membres d’Irlanda i algun altre jugador s’havia unit feia poc a l’equip, no tothom tenia les samarretes blaves del Team Europe. Per sort, en teníem alguna de sobra d’alguns integrants que no participaven a futbol i amb alguna altra samarreta blava de França i alguna més de cotó, gairebé tots vam acabar més o menys conjuntats.

Dia 5 1005791_488838337876280_1678680095_n

Era hora ja doncs de començar l’escalfament. Ens tocava jugar al camp 4 i el Kevin va dirigir l’entrenament. Unes quantes curses suaus, una mica d’estiraments, una roda de xuts i una rotllana passant-nos la pilota. Aquí jo ja vaig tenir el primer contratemps. Mentre fèiem estiraments de cames, se’m va dislocar el dit índex de la mà dreta… Sí, força curiós. Recolzant la mà a terra per posar-me en la postura adequada, el dit va decidir que a partir d’aleshores ja no volia apuntar recte amunt com la resta, sinó que preferia fer-ho en un angle de 45º una mica endavant i cap al costat. La sensació era una mica estranya, no em feia especialment mal, però per més que intentava moure’l no em responia. Mentre la resta de l’equip seguia fent estiraments, jo vaig dissimular, tampoc volia fer-ne un gra massa i preferia solucionar-ho per mi mateix, i vaig estar els següents 3 ó 4 minuts intentant-me’l recolocar. A mesura que anava passant l’estona i que les meves tentatives no tenien efecte, el dit oposava molta resistència, em vaig començar a preocupar. No podia pas jugar a tennis taula amb el dit d’aquella manera! Vaig respirar fons, vaig fer un últim esforç i amb un “crac” el dit va tornar al seu lloc. Ara sí que em feia més mal. Mentre la resta de l’equip seguia amb l’escalfament, vaig anar a la bossa, m’hi vaig posar ungüent del tigre i em vaig enrotllar el dit amb esparadrap lligant-lo amb el dit del mig perquè així quedés fixat. Uns instants més tard, ja em vaig afegir a la resta.

Vist des de fora, i vist des de dins del meu cap també, un entrenament meu ha de ser curiós. Havien passat molts anys des dels últims Jocs Mundials on havia jugat a bàsquet i encara més anys des que havia jugat amb l’equip del Pins, la meva escola primària, però la sensació era la mateixa. Tothom anava en grup a les curses suaus creuant l’amplada del camp, alguns una mica més avançats que els altres, però tots força junts i jo sol, no sé quants metres més enrere i fent-ne menys de la meitat. A ulls externs a algú li pot semblar que no m’hi esforço, però ja des de petit m’he conegut bé i he sabut que no tinc gaires curses bones a les meves cames i sempre les he preferit reservar pels partits. Quin sentit té reventar-me ja a l’escalfament! No és que sigui un tema muscular, és d’articulacions (principalment de genolls, de peus i de malucs). Total que sempre he preferit treballar més la tècnica i la tàctica, fer uns bons estiraments i activar una mica les cames per posar-me a punt. Per sort, aquí als Jocs tothom ho entenia, tampoc calia donar explicacions.

Dia 5 1119993_10151827117017682_1957269342_o

Seguint amb l’escalfament, vaig marcar un gol i tot. L’únic que faria, de ben ben a prop, conduint la pilota fins a un metre del porter i xutant arran del pal. Em va fer il·lusió. Després a la roda de passades, encara em vaig defensar prou bé i ja era hora de començar el partit. Les meves virtuts al futbol són quasi nul·les. Em limito a saber controlar la pilota si me la passen, a saber fer passades curtes amb l’interior del peu i para de comptar. Per això em va sorprendre quan el Kevin em va fer sortir al vuit titular, sí vuit i no onze. Encara que no haguéssim entrenat mai junts, encara que fos el nostre primer partit, encara que les nostres possibilitats de fer res a la competició eren remotes, un cop ets al camp, el teu esperit competitiu no et deixa deixar-te anar i no donar-ho tot. I més encara jugant en equip on tot un grup depèn del que fas. Jugar és una responsabilitat, sortir de titular també ho és. Però era una responsabilitat que m’agradava. Un cop vaig ser al camp, tot el que havia pensat prèviament de dosificar-me, de jugar poc a futbol, tot ho vaig oblidar. Aquesta sensació de formar part d’un grup, de tenir una funció, de treballar per un objectiu comú i de veure que tots estem a una. Així de seriós és com em prenc jo l’esport, però tot i que pugui semblar una presió, per mi no ho és, és un repte i amb els reptes disfruto i m’ho passo bé. Aquesta és la sensació que buscava i de mica en mica es va anar fent més gran, fins que ens va atrapar a tots. Aquesta va ser la màgia del Team Europe.

Tot i que a la majoria d’esports les normes eren les que tots coneixem, al futbol hi havia algunes petites diferències. El camp era de futbol set, però hi jugaven vuit jugadors, contant-hi el porter. Les parts eren de 25 minuts cada una i es podien fer tants canvis com es vulguessin, fins i tot de jugadors que ja haguessin estat substituits. No es podia rematar amb el cap, ja que hi havia atletes amb problemes a les cervicals derivats del seu tipus de displàsia, fet que va provocar postures força còmiques i jugades ben enrevessades. Tampoc es podien fer entrades per terra i els serveis de banda, tot i que igualment amb dues mans, no calia que es fessin per sobre del cap i es podien fer estil cullera.

Abans de l’inici del partit, el Kevin ens va reunir a tots i, fent una rotllana i ajuntant les mans al mig, va néixer el crit de guerra que ens va acompanyar durant tots els Jocs. One, two, three… Europe! Finalment, vam saltar el 8 inicial al terreny de joc. A la porteria el Julien de França, a la defensa el Thibault d’Holanda a l’esquerra, el Florian d’Alemanya a la dreta i jo al centre, al mig del camp el John d’Irlanda, una mica més avançat a l’esquerra, el Max d’Alemanya, a la dreta el Jonathan també d’Alemanya, i a la punta el Niall d’Irlanda. L’inici del partit va ser molt igualat. Era un matx d’anada i tornada. Nosaltres a davant teníem molta qualitat. El Max i el Niall feien grans jugades individuals per la banda i el Jonathan tenia un molt bon xut i gran potència física. Moltes vegades es van trobar amb grans aturades i sortides de la portera britànica. Amb guants i ulleres d’aviadora per protegir-se la cara, contrastava amb el Julien que no tenia cap mena d’equipació, a part de les canyelleres (més conegudes com a “espinilleres”) obligatòries. Quan teníem la pilota, tot l’equip pujava i jo era l’únic que mantenia la posició a la defensa. Aquí és on patíem més per tallar els contraatacs. Amb la gran ajuda del Thibault que baixava ràpid i amb el que ens coordinàvem bé per tapar els espais, vam aconseguir contenir totes les pujades dels Bulldogs. El Julien també va fer un parell de bones aturades i jo vaig tallar unes quantes pilotes i fins i tot vaig desviar algun xut a porteria. La tensió era màxima. Cada vegada que tenia la pilota el seu davanter centre, un jugador ràpid i molt fort físicament, el perill era imminent. Quan estava u contra u amb ell, o amb qualsevol altre jugador, la meva feina no era prendre-li la pilota, amb les meves cames curtes era ben difícil que ho aconseguís. L’únic que faria intentant-ho seria desequilibrar-me i deixar obert així l’espai perquè em driblés fàcilment. El que havia de fer era aguantar al màxim i guanyar temps perquè la resta del nostre equip es replegués.

Dia 5 IMG_0187

Van anar passant els minuts i cap a la meitat de la primera part vam ser nosaltres els que vam obrir el marcador. L’eufòria es va destapar. 1-0, podíem guanyar. A partir d’aquí, el partit es va tornar encara més boig. Els atacs rivals van augmentar d’intensitat i alguns dels nostres van començar a notar els efectes de tant córrer amunt i avall. El Kevin va iniciar la roda de canvis. El William de Finlàndia va reforçar l’atac, el Milan de Sèrbia el mig del camp i el Sean d’Irlanda la defensa. Amb l’entrada del Milan, es van succeïr una sèrie de jugades còmiques. Vam tenir dos córners seguits a favor i als dos va fer grans rematades de cap… L’àrbitre, seguint el reglament, va pitar-nos dues faltes en contra. El Milan es queixava que la norma era estúpida i tots els companys i els nostres ‘suporters’ des de la banda li dèiem que era igual i que no rematés més de cap. Tot s’ha de dir a favor seu, que és molt difícil no rematar de cap una pilota que et passa a prop. És una cosa instintiva que et surt de dins. Però una cosa és fer-ho per instint i l’altre és anar-ho a buscar expressament. Ara bé, més endavant, jo i molts altres, el Milan de nou inclòs, també vam caure a la trampa.

Les rematades o no fortuïtes de cap i els múltiples errors en serveis de banda, molts es van haver de repetir i van canviar de mans diverses vegades per haver-los realitzat de manera incorrecta, et feien ser conscient que en qualsevol moment una tonteria podia fer canviar el signe del partit. Jo seguia concentrat, amb una bona lectura del camp i amb petits sprints aconseguia cobrir bé els forats. Sentia que estava fent una bona feina i sorprenentment encara tenia forces per continuar. Cada vegada que s’apropaven a la nostra àrea l’adrenalina pujava. Cridava als companys perquè baixessin, assenyalava els espais que s’havien de cobrir, tapava les bandes, rebutjava pilotes… la tensió s’acumulava, però amb cada bona acció la sensació de satisfacció i d’alleujament també s’incrementava. Era una barreja d’emocions. Finalment, però, a falta de cinc minuts perquè s’acabés la primera part, vaig demanar el canvi. Necessitava agafar una mica d’aire. Va entrar el John de nou, ara al centre de la defensa, i també la Sinéad d’Irlanda al mig del camp.

Des de la banqueta, les coses es viuen una mica diferent, però no per això les emocions deixen de ser intenses. Cert que ja no has de tenir els cinc sentits posats per no cometre errors, però un cop ja has recuperat una mica de forces, t’has d’entregar a animar l’equip. A més, tens una bona perspectiva del terreny de joc, en tot moment amb la vista ets al centre de la jugada i cada ocasió de gol a favor o en contra, es viu de forma trepidant. En l’apartat d’animar, nosaltres teníem molta sort, potser érem un grup petit, però la família irlandesa del Team Europe, més la resta d’acompanyants, eren els més sorollosos de tots. Pel bo i pel dolent, sempre t’encoratjaven i això donava una empenta extra a l’equip i feia que en cap moment poguessin decaure els ànims de cap dels jugadors. Precisament, el suport del nostre públic va ser molt important quan a falta d’un o dos minuts per acabar la primera part ens van empatar. Va sonar el xiulet i tot l’equip va venir cap a la banqueta a descansar. Teníem cinc minuts. Ho estàvem fent molt bé i l’empat no ens havia de desanimar. Jo li vaig dir al Kevin que volia tornar a sortir d’inici a la segona part. Suposo que per un excés d’energia i perquè a ningú li agrada gaire quedar-se molta estona quiet sense fer res ni sense tocar pilota, la tendència natural d’un equip com el nostre no gaire disciplinat per falta d’entrenament és la d’anar cap amunt a l’atac quan es té la pilota. En canvi, per mi, mantenir la posició no és cap esforç, de fet és una benedicció, així que l’estona que no havia estat al camp, la defensa havia quedat una mica descuidada. Per sort, això amb l’arribada del Gerry, el nostre porter sorpresa més endavant, es va solucionar. Un gran líder, amb edat i autoritat, que entenia bé el joc i que sabia col·locar a la defensa on tocava. Però no m’avanço als esdeveniments. Total, que fos com fos, la meva falta de mobilitat, en aquest cas, era d’utilitat!

Van passar els cinc minuts. 1, 2, 3… Europe! De nou era al terreny de joc. A la segona part, vam començar amb molta empenta. Vam crear bones ocasions i seguíem concentrats en defensa. Als primers deu minuts vam marcar dos gols. Semblava increïble! 3-1 era una gran avantatge al marcador. Tot indicava que contra pronòstic podíem passar de ronda, però encara quedava molt partit i l’últim quart d’hora es va fer molt llarg. Va ser un atac i gol per part dels Britànics. El joc es va concentrar al nostre camp i cada vegada que havíem de treure de porteria era un drama. Sortir amb la pilota jugada era impossible i les pilotades cap endavant del Julien acostumaven a anar molt centrades i els contraris les recuperaven ja encarats i atacant amb embrenzida. La tensió era enorme i a mesura que anaven passant els minuts encara anava més en augment. Jo seguia tallant pilotes i fins i tot vaig aturar unes quantes ofensives per la banda. En una d’aquestes, vaig caure a terra i el dit se’m va tornar a dislocar. Per sort, aquesta vegada el vaig poder recol·locar amb facilitat, no hi havia temps per perdre. En cap moment vaig mirar a la banqueta perquè em substituissin. Les rotacions seguien, però sentia que la meva feina era important. Allà és on volia ser, amb les emocions bullint dins del meu cap, com una olla a pressió, a punt per alliberar-se en qualsevol moment.

Ja quedaven menys de deu minuts. Córner a favor de l’equip britànic. Fins aleshores els havíem defensat bé. Van xutar directe a porteria. Ras, per terra. La pilota va rebotar a les mans del nostre porter quan la intentava agafar i va anar cap a dins. Gol. Momentàniament gran part de la nostra tensió va caure. Però la sensació només va durar fins que vam treure del mig del camp. No podíem abaixar els braços, encara anàvem per davant. Amb el Julien durant bona part del partit havíem comentat les jugades. Ell ho estava passant molt malament a la porteria. A l’hora d’escollir, ningú s’hi havia volgut posar i li havia tocat a ell que s’hi havia resignat, però que havia avisat que no en sabia gaire. Posant-me a la seva pell, era una posició complicada, no volia fallar, però tenia poca confiança en sí mateix i la sensació de culpabilitat encara va augmentar més al cap de pocs instants. A falta de dos minuts per acabar el partit, ens van empatar. Xut des de la frontal que va rebotar a les cames del Julien que no va poder atrapar la pilota, amb tanta mala sort, que va quedar a mig camí d’entre ell i jo. Vaig intentar arrancar per rebutjar-la, però no sóc gens ràpid. Per darrere, abans fins i tot que pogués fer la primera passa, va aparèixer l’estrella de l’equip contrari que va rematar a plaer. 3-3.

No va donar temps de gaire més. La sensació de frustració era gran en tot l’equip. Ho havíem tingut tan a prop… però encara no s’havia acabat. No hi havia prórroga, anàvem directe a la tanda de penals. Abans de començar el partit hauríem signat arribar en aquella situació, així que tocava seguir lluitant. Era hora d’escollir els llançadors. Jo era evident que no ho seria. Els meus xuts amb la pilota aturada amb prou feines arriben a 5 metres i van a pas de tortuga. Per molt col·locats que puguin anar, qualsevol els pot aturar, i si els hi volgués donar una mínima potència, hauria de fer un punxot que podria sortir en qualsevol direcció. L’ordre va ser el següent: Jonathan, Niall, Max, Florian i Thibault. A la porteria vam fer un canvi, s’hi va posar el Jonathan i el Julien va respirar tranquil. Vam fer pinya al mig del camp i la tanda va començar. Començàvem nosaltres i el Jonathan no va fallar. 1-0. 1-1. 2-1. Parada del Jonathan. 3-1. 3-2. Error del Florian. Xut centrat que la portera havia aturat. No passava res. L’havíem d’animar. Donar suport als companys és molt important i això és una cosa que també podia fer. Els hi tornava a tocar a ells. Tenien l’ocasió per empatar. Era el torn del millor jugador dels Bulldogs. El Jonathan era sota pals. Alt i fort ocupava bona part de la porteria. Es va apropar a la pilota, va xutar i la va enviar fora. Seguíem per davant! Els nervis eren màxims. Era el torn del Thibault. Si marcava ens classificàvem. I no va fallar! Tots els nervis van desaparèixer. Havíem guanyat. La sensació de satisfacció era enorme. Els somriures no es podien amagar. Un equip del Facebook havia fet saltar la sorpresa. Ens vam saludar amb els contraris. Havia sigut un gran partit. Vam reunir-nos al centre del camp i 1, 2, 3… Europe!

Dia 5 1172639_603660249684120_1062310120_o

El següent partit era al cap d’una hora. Al camp del costat jugaven Austàlia amb un altre equip britànic, els Lions. El guanyador jugaria contra nosaltres per una plaça a la final. Sí, el quadre era una mica estrany. Nosaltres per sorteig havíem començat a la segona ronda. De totes maneres, tot i que el partit era per arribar a la final, si perdíem no anàvem al partit pel tercer i quart lloc, sinó que entràvem al quadre de repesca. Vam aprofitar aquella estona per descansar, menjar i beure una mica. Jo també vaig millorar la fixació del dit índex perquè no es tornés a dislocar amb un nou embenatge amb esparadrap. Mentrestant, tots érem a un dels laterals del camp observant els propers rivals. Semblava clar que serien els Lions. No tenien grans individualitats, o bé, potser era més correcte dir que cap d’ells destacava per sobre dels altres perquè tots eren molt bons. A més, jugaven en equip, compenetrats, utilitzant les bandes i movent la pilota. Això va ser la nostra perdició. Ens vam despertar del somni de cop. Va començar el nostre partit. Érem gairebé el mateix 8 titular. El Milan s’aniria tornant a la porteria amb el Julien i el Jonathan començava a la banqueta perquè volia descansar una mica més. Ràpidament ens van superar. Aquí, la meva visió de joc només em servia per adonar-me’n que havia de ser a tres llocs diferents a la vegada i que no era prou ràpid per amb prou feines arribar a cap d’ells. Els Lions es coordinaven, iniciaven vàries desmarcades a la vegada i es movien molt bé entre espais. Eren l’equip que havia guanyat els últims World Dwarf Games ara feia quatre anys i s’havien seguit entrenant de valent per endur-se de nou el campionat. La seva superioritat i la nostra falta d’organització defensiva es van fer aclaparadores. Vam poder rebutjar alguna pilota i fins i tot el Milan i el Julien van fer bones parades, però no va servir per evitar la pluja de gols. 1-0. 2-0, gol nostre en pròpia porta. 3-0, gol després d’un tir lliure indirecte a dins de l’àrea. Per un acte reflex, vaig rebutjar una pilota amb el cap. El van picar una vegada i el vam aturar, però per algun motiu que en aquells moments no vaig saber desxifrar, el van repetir i van marcar. En qualsevol altre partit, si hagués sigut un error decisiu, potser se m’hauria quedat clavat a la consciència, però en aquest les errades queien per totes bandes. Igual que la pluja de gols. 4-0, de nou nostre en pròpia porta. Els dos després de centrades des dels extrems. 5-0. Ja duïem un quart d’hora i no hi havia res a fer. En aquest partit em vaig sentir inútil. La seva superioritat física i de joc era enorme. Una de les poques coses bones que vaig fer, va ser llançar-me a terra per evitar una nova pilota que em venia a la cara a dins l’àrea. Els del documental, que no sabien la norma que no es podia tocar amb el cap, es van pensar que m’havia espantat. A falta de cinc minuts per acabar la mitja part, em van substituir. Al descans ens en vam anar ja amb un 6-0.

I aquí va aparèixer el nostre porter estrella. El Gerry. Diria que havia acabat la seva competició de tir de veterans i ens havia vingut a reforçar. Ràpidament es va fer amb les regnes de l’equip. Des de la porteria donava ordres per col·locar la defensa, perquè tothom es replegués després d’una pèrdua de pilota, per pujar cap amunt i guanyar espai quan tocava. Les seves instruccions no eren com les meves, d’una persona que amb prou feines ha jugat a futbol, les seves tenien pes, per edat i per convicció i amb el canvi de posició del Jonathan a la defensa, tot l’equip va guanyar solidesa. A la segona part el nostre objectiu era el de marcar un gol. Jo ho vaig viure intensament des de la banqueta. Animant amb la resta de l’equip i dels nostres grans ‘supporters’ que no ens deixaven de fer costat. Tot i així, va caure el 7-0. I més endavant, el 8-0, però entremig, ens van anul·lar un gol legal per fora de joc. I no ho era per un metre ben bo. Des de la banda, ho vam veure perfectament. El Niall s’havia escapat entre línies i després de perseguir una passada llarga, va clavar una vaselina al porter. Un golàs. El vam celebrar com si ens haguéssim posat per davant. Els britànics van flipar i va i ens el van anul·lar. Ja a les acaballes, sí que vam fer el 8-1, diria que va ser el William, així que ens en vam anar a la repesca amb un mínim bon regust de boca.

Eren gairebé la una del migdia i per variar se’ns feia tard per dinar, així que vam haver de córrer. A les tres començava el següent partit, contra Austàlia, que després de perdre amb els Lions havia superat una ronda del quadre B. No hi havia gaire estona, així que va ser dinar i tornar al terreny de joc. Vint minuts abans del partit vam començar l’escalfament. També per variar jo no vaig córrer gaire. Em vaig centrar en els estiraments. L’equip es veia cansat, però amb ganes de seguir en competició. Si guanyàvem, ens plantaríem al partit pel tercer i quart lloc que es jugaria tot seguit. Era millor no pensar-hi, ens havíem de centrar en l’encontre actual. Vam fer un petit rondo, d’aquests que qui perd la pilota va al mig. Jo vaig patir força, ja que pensava que si m’hi tocava anar, ja no en sortiria, però gràcies a la concentració extra i com que tampoc vaig tocar gaires pilotes, me’n vaig poder salvar. Fins i tot, vaig fer alguna passada destacada de banda a banda del cercle. Força sorprenent.

Dia 5 1270047_603661179684027_1407783744_o

Era hora de nou del partit i de decidir el vuit titular. Aquesta vegada va ser: el Gerry a la porteria, a la defensa el Thibault per l’esquerra, el Jonathan per la dreta i jo de nou de central, al centre del camp el John de mig-centre, el Max a l’esquerra i el Florian a la dreta, i finalment el Niall de davanter centre. Tornava a ser titular i de nou amb moltes ganes. Les cames ja no eren les mateixes del matí, però encara tenia corda. Austràlia basava gran part del seu joc en dos puntals, dos jugadors molt superiors físicament, ràpids i alts, un al centre de la defensa i un davanter centre molt habilidós. La resta de jugadors feien de suport al seu voltant. També cal destacar-ne el porter, corpulent i un malson per nosaltres durant tot el partit. Així doncs el matx va començar. Als instants previs, el Gerry i el Kevin m’havien dit que quan tinguéssim la pilota avançaríem la defensa per poder enganxar als australians en fora de joc. Era una tàctica que em suposaria força més desgast físic i encara més d’estrés per estar atent i tornar ràpidament enrere quan calgués. Fos com fos, encara que no els enganxéssim amb fora de xoc, l’estratègia crearia un bon espai de seguretat entre el porter i la seva davantera. Haurien de començar els atacs des de més enrere del camp i això donaria més temps al Thibault i al Jonathan per recuperar la posició.

Els primers minuts els vam dominar força. El Niall i el Max creaven molt de perill i el seu defensa central i el porter van fer diverses intervencions de mèrit. Per la nostra banda, entre tots havíem aconseguit repelir unes quantes embestides dels ‘aussies’. De nou, vaig tallar uns quants contraatacs enviant la pilota o a fora o cap endavant. En un d’aquests talls, vaig fer una bona passada amunt cap al Max que va iniciar un contra-contraatac. També vaig parar un xut de fora l’àrea que m’anava a la cara amb les mans. O era pilotada a la cara, és a dir falta, o mans. L’àrbitre va veure que m’estava protegint i va deixar seguir el joc. En una altra ocasió, també vaig refusar una pilota perillosa amb el cap, per la qual vaig rebre molts aplaudiments dels nostres seguidors, però com que va ser mig espatlla-cap, l’àrbitre també va decidir deixar seguir el joc. Uff… Jo ja patia, però per si de cas també era fora de l’àrea.

Arribada la meitat de la primera part, ens van pitar un penal sobre el Niall a favor. El vam prendre com una victòria, el partit estava sent molt dur i posar-nos per davant seria molt important. El va picar el mateix Niall i el porter el va aturar. Tocava seguir-ho intentant. Els australians a partir d’aquí van agafar més embranzida. Atacaven molt per les bandes i això feia que el Jonathan, el més atlètic del nostre equip, es quedés anclat a la banda i no pogués ajudar gaire amb el davanter centre australià. Aquí el Gerry ens va dir que canviéssim de posició. Jo ara jugaria de lateral. La jugadora que pujava per la banda era incisiva i ràpida, però possiblement jo la podria aturar i alliberar així al Jonathan. Entre els següents cinc i deu minuts vaig estar corrent amunt i avall per la banda. No les tenia totes, ja que ni la velocitat, ni la resistència són el meu fort, així que hauria d’estar encara més concentrat si calia. L’experiment, però, va sortir bé. Vaig tallar tres o quatre pujades de perill, si bé a cada una sentia que la gasolina se m’estava a punt d’acabar. Vaig lluitar cos a cos i vaig esprintar per tapar forats. El cert és que vaig patir més físicament a la banda tal com esperava, però vaig sortir satisfet de la bona feina. Em van substituir a falta de cinc o menys minuts per acabar la primera part i els companys i el públic em van felicitar per l’esforç i l’encert.

Seure a la banqueta va ser un alleujament fins a la mitja part. Després va ser una diversió i finalment va passar a ser un patiment. Alleujament perquè podia descansar. Ja no havia d’estar en tensió constantment i necessitava el repòs. Diversió quan vam marcar el gol que ens posava per davant al marcador. 1-0. Aproximadament a l’inici de la segona part. També he de reconèixer que a la banqueta hi havia molt bon ambient. El Milan, tant si era a dins com a fora del camp, s’encarregava de treure un somriure o una rialla a tothom amb les seves gesticulacions exagerades. Fins i tot, en algun moment em sentia malament que a la banqueta ens ho estéssim passant tant bé. La nostra feina era animar i donar suport. El que sí que és cert que és més fàcil fer-ho quan s’està content i hi ha bon ambient. I finalment patiment perquè ens van empatar i els últims deu minuts es van fer molt llargs. 1-1. Jo ja estava fresc i volia sortir al camp, però no vaig gosar dir-li al Kevin. Volia ajudar i em preocupava que si tornava a jugar al lateral, fos contraproduent per l’equip. El partit havia pres una dinàmica perillosa. S’havia tornat molt físic. Nosaltres dominàvem, però els seus contracops s’apropaven cada vegada més a l’àrea. El Gerry havia hagut de fer unes quantes sortides de mèrit. Volia entrar, potser de davanter, a una banda. La típica il·lusió que té tothom, però fredament, amb la norma del fora de joc, poca cosa veia que podria fer. Potser alguna passada, però per això necessitava una mica d’espai i en aquells moments cada pilota era mig un batibull. Així que em vaig quedar a la banqueta, observant, patint i veient com arribàvem de nou a la tanda de penals.

Dia 5 1150553_603660936350718_2055774294_o

Ens vam reunir tots ens cercle. Els llançadors serien els mateixos que a la tanda anterior. Aquesta vegada el porter seria el Gerry. 1, 2, 3… Europe! Xutàvem nosaltres primer, igual que a la tanda anterior. Hi va anar el Jonathan i va fallar. Tots els que érem a la línia central fent pinya el vam animar. Quedava molta tanda. Ara els hi tocava a ells. 0-1. Després el Niall es va refer de l’error durant el partit i va marcar. 1-1. Ells van marcar el següent, seguien amb l’avantatge. Ara li tocava al Max. El porter el va parar. Si ells marcaven, les coses se’ns complicarien molt. El Gerry el va aturar. Seguíem a dins. Després era el torn del Florian. Xut molt centrat que de nou el porter va parar. Si marcaven, el partit s’hauria acabat. Hi va anar el jugador australià i el Gerry va treure el puny i la va salvar. Tots vam aplaudir emocionats, però l’alegria va durar ben poc. L’àrbitre va fer repetir el penal. Deia que el Gerry havia mogut els peus endavant abans del xiulet. El van tornar a llançar i gol. L’aventura s’havia acabat, 1-3 a la tanda de penals. Tota l’adrenalina, tota la tensió va caure en picat ràpidament. No tornaríem a jugar a futbol. Jo volia que continués, un partit més. Volia tornar a saltar al camp, a sentir-me part d’un equip, útil, a lluitar tots per un mateix objectiu… però encara quedaven uns quants esports i noves oportunitats per fer-ho.

La resta del dia va ser de descans. Vam estar gravant una conversa-entrevista amb el Thibault, on jo feia de reporter. A la nit, l’Oriol va repassar les gravacions del partit i va comprovar que el Gerry no havia mogut els peus al penal decisiu. Va saber greu, però ja no s’hi podia fer res. Com a consol quedava que ells encara haurien tingut un altre penal per guanyar. Al partit pel 3er i 4rt lloc, Austràlia va perdre amb un equip d’Estats Units, així que molt segurament a nosaltres ens hauria passat el mateix, però ens hauria agradat intentar-ho.

L’endemà era el dia lliure dels Jocs. S’havien organitzat unes quantes activitats, com un partit de flag football (futbol americà sense contacte), una sortida a pescar i un clínic de tennis. Jo amb previsió, no m’havia apuntat a cap d’elles. Tenia la intenció que fos un dia completament de repòs, però ja al vespre sabia que no seria així. Al matí tocava entrenament de tennis taula cortesia de la BBC i a la tarda entrenament de bàsquet i de volei amb el Team Europe. Per fi, havia arribat el moment que tant esperava, jugar al nostre propi equip de bàsquet. Les expectatives de victòria no eren altes, però tenia ganes de veure què podíem arribar a fer. A futbol ens havíem superat, així que, tot i sabent que el bàsquet és un esport molt més tècnic, tampoc volia descartar res.

Fotos i vídeos que han aparegut fins ara al resum cedides per: Oriol Gispert, Enric Ribes, Carles Millera, Membres i familiars del Team Europe, Alan Holben, staff, voluntaris i organització dels World Dwarf Games.

Share on Twitter

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*


*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Current month ye@r day *