Resum dels Jocs (2a part)

Igual que el dia anterior, a les cinc del matí ja teníem els ulls ben oberts, però no per voluntat, sinó per pura física, no hi havia manera de tornar-los a tancar. Per si el cansament que acumularíem als Jocs fos poc, el jet lag ens perseguiria fins a mitjans de la setmana següent. Ara encara érem a dissabte. La part positiva, però, era que així segur que no faríem tard a les competicions i, en aquest cas, a la cerimònia d’inauguració. A dos quarts de vuit havíem de ser a l’estadi, així que a les sis, després d’estar una hora desperts al llit, ens vam posar en marxa. Cap a tres quarts vam baixar a esmorzar i de nou més problemes per escollir el que menjàvem. Com que era el segon dia encara no estava mentalitzat que la millor opció era fer un esmorzar més o menys típic americà. Llesques de pà o torrades amb remenat d’ous i/o salsitxes i/o bacon o alguna altra variant. Així doncs, em vaig decantar per cereals, que aquesta vegada sí que els vaig veure. Per cert, aprofito per donar les gràcies a tots els voluntaris que ens van ajudar al Carles i a mi a dur les safates dels diferents àpats! Suposo que devien al·lucinar bastant amb les meves eleccions! Així doncs cereals, però no pas amb llet, que no en puc beure. I el que ara no vaig veure va ser la llet de soja… així que cereals amb suc de taronja força radioactiu. Boníssim… diria que no vaig repetir…

Vam acabar-nos l’esmorzar i vam anar cap a l’estadi. De camí a peu vam trobar-nos el Milan. Va ser l’únic dia que vam anar caminant al lloc de competició. Però no ho malinterpreteu, no per culpa seva, sinó per la distància! Uns deu minuts més tard estàvem entrant a l’estadi de futbol americà universitari dels Spartans. Grandiós! En consonància amb tota la universitat. Espai per 75000 espectadors, pantalles gegants… Moltes de les delegacions ja havien arribat i s’estaven col·locant per les fotografies oficials. A mi em va estranyar que la inauguració es fes en aquell estadi tan enorme. Nosaltres i els pocs espectadors que vinguessin hi quedaríem minúsculs. I efectivament, la inauguració no era allà. L’estadi només era per les fotografies, cosa que estava bé perquè almenys hauríem tingut l’oportunitat d’entrar-hi. De totes maneres, tot i un estadi tan gran, estàvem tots apilats a una de les graderies laterals. Ens van dir que ens poséssim per ordre alfabètic de països (en anglès), que així anirien passant els fotògrafs. El problema va ser que, si no recordo malament, primer hi havia col·locada Austràlia, després Canadà, fins aquí crec que tot bé, però després ja venia Índia i finalment els Estats Units, que com que eren una gran massa era difícil que es desplasséssin més enllà. Total, que no sabíem on posar-nos. Irònicament, no hi havia lloc. Finalment, entre Índia i Estats Units s’hi va posar Holanda, així que nosaltres ens hi vam acoplar unes files més avall. Aleshores van aparèixer una sèrie de voluntaris amb les banderes dels diferents països. Com que nosaltres no duïem cap distintiu, a diferència de la resta de delegacions que anaven totes ben uniformades, el nostre va tenir una mica de feina per trobar-nos. Finalment ho va aconseguir, però el que no ho va fer va ser el fotògraf oficial que se’ns va deixar. Tot ja anava amb la impressió de delegació d’estar per casa que donàvem. D’estar per casa sí, però amb moltes ganes! El que sí que ens va fer la foto va ser a l’equip d’Europa. Per primera vegada estàvem tots els que teníem samarreta junts! I allà les vam repartir força depressa, ja que era hora de la desfilada.

Team Europe obertura

Ara sí que ben posats per ordre alfabètic, totes les delegacions estàvem en fila als passadissos interiors de l’estadi, per anar cap a una pista d’atletisme exterior amb unes graderies que havíem creuat de camí cap allà. A davant teníem el Milan de Sèrbia, després Holanda i tot seguit Irlanda, que conformàvem bona part de l’equip d’Europa, tot i que aleshores encara anava cadascú força pel seu compte. El grup d’Irlanda, però ja es veia que formaven una pinya ben compacta. A darrera hi teníem la Randika, una noia molt simpàtica que era la única representant de Sri Lanka, seguida de tot el Regne Unit i dels Estats Units, les dues delegacions més numeroses. De mica ens vam anar movent, vam sortir a l’exterior i des de darrere vam veure que les grades per la cerimònia d’obertura estaven plenes. No sabria dir quanta gent hi havia, potser unes 3000 persones, però feien goig i era molt més del que esperava! Tots els Jocs en sí van tenir una magnitud molt més gran que qualsevol altra competició a la que hagi anat.

La nit anterior a la reunió ens havien demanat que escrivíssim un petit text per presentar la nostra delegació. Jo no sabia què posar, així que em vaig presentar una mica a mi com a jugador de tennis taula i al Carles, com el meu entrenador i antic nedador paralímpic. El problema va ser que per no perdre el cotxe que ens havia dut fins al Kellogg Center (sí, Kellogg dels cereals Kellogg’s) vam marxar corrents sense tenir temps de donar el paperet amb la descripció, així que un cop a la residència vaig enviar un email amb el text a l’organització.

Era hora doncs de desfilar. A diferència dels Jocs de França, la cosa va anar força ràpida. No hi va haver banda prèvia, ni gossos de tura, ni cheerleaders, que hauria sigut més típic d’Estats Units, així que país a país vam anar passant per la recta principal de la pista d’atletisme. Per cada delegació sonava l’himne i deien el text de presentació pels altaveus. Pels països amb més tradició, explicaven l’origen de l’associació esportiva per persones de talla baixa, deien els esportistes més detacats i les fites més importants aconseguides a nivell de país, presentaven el “chef de mission”, l’encarregat de la delegació… Va arribar el nostre torn i va començar a sonar l’himne, una situació força nova per mi. L’speaker va començar a parlar i va dir “Spain: Joan Pahisa and Carles Millera” i aquí es va acabar la cosa. No havien vist l’email o de nou se’ns havien oblidat. Vaig anar avançant, amb una bandera catalana a l’esquena, que amb la mica de vent de cara, amb les poques espatlles que tinc i caminant inclinat amb una crossa, amb cada pas m’anava caient. Així doncs, la vaig agafar amb la mà esquerra lliure, mig rebregada, com un manyoc. Molt patriòtic tot plegat! Bé fos com fos, amb o sense himne, amb o sense text de presentació, amb o sense bandera, era un moment esperat, un moment d’alegria, un moment d’il·lusió. Com no m’he cansat de dir, jo als Jocs representava a totes les persones que m’han ajudat a anar-hi, a tots els que m’han seguit, a tots els que s’han sentit identificats amb mi en qualsevol moment del viatge, independentment de la seva procedència. A mi per anar als Jocs, cap federació m’ha ajudat econòmicament, així que jo representava a les persones. Vaig anar fins al final de la pista, amb el Carles al costat, somrient i saludant al públic.

Desfilada Spain

La resta de la cerimònia va ser curta, els parlaments oficials també ho van ser, cosa que realment s’agraeix, van cantar de nou l’himne dels Estats Units, que no falti, i van donar per oberts els Jocs! Entre el final de la cerimònia i l’inici de les proves d’atletisme, va passar una bona estona. Mentrestant, se’m va apropar molta gent que volia conèixer a l’únic representant d’Espanya. Volien practicar castellà amb mi. Molts nens petits que participarien a les categories júniors. Em va fer molta il·lusió i hi vaig parlar amb tots. L’avantatge d’anar sol als llocs, és que coneixes a moltes persones interessants. Ho heu de provar! També molts d’ells em van donar petits souvenirs dels seus països o regions, com ara pins o polseres. Va ser una llàstima no haver portat res per donar a canvi. Ho he de tenir en compte per la pròxima vegada.

Team India opening ceremony

Uns quants membres de l’equip d’Europa participaven a les proves d’atletisme, així que vam anar a les grades per animar-los. De totes maneres, encara que no hagués conegut a ningú, tenia ganes de veure la competició, però sempre és més divertit si tens a qui animar. Aquí, com que la gent encara no estava acostumada a la càmera del documental i també per raons d’on quedava millor que ens coloquéssim, vam acabar en una grada gairebé deserta, amb deu metres a banda i banda sense ningú. Sí que és cert, que teníem una gran visió de la línia d’arribada, però jo potser hauria sigut més partidari d’anar a algun altre lloc per poder parlar amb més gent. Ara bé, ja sabeu que jo un cop assegut no sóc gaire partidari de moure’m. Per sort, aquesta distància que crea la càmera va acabar desapareixent amb els dies, gran part gràcies a la discreció i a que tots els del nostre equip del documental eren molt simpàtics!

Vam estar mirant totes les proves de velocitat del matí. A l’última, als relleus, l’equip d’Europa format pel Julien de França i el Max, el Florian i el Jonathan d’Alemanya va quedar en quarta posició de la sèrie en un final molt ajustat. Després vam tornar a l’Athlete Village a dinar i a descansar una estona. Quan passaven cinc minuts de les cinc, va venir el Florian a la nostra habitació. A les cinc mateix resulta que havíem quedat per entrenar a futbol amb els membres del Team Europe, així que corrents em vaig posar els pantalons curts vam anar cap als camps de futbol del costat de la residència. L’entrenament, no va ser pas un entrenament en sí, van ser un parell de partidets, d’aquests estil del pati de l’escola on dos capitans escolleixen els equips. De fet, de l’equip vam ser sis o set jugadors, la resta eren d’Estats Units. Va ser divertit i molt útil per mi que feia segles que no jugava a futbol. Primer, em vaig posar al mig del camp, però ja amb dos minuts vaig veure que aquella posició no feia per mi. S’havia d’anar massa amunt i avall. Amunt quan atacàvem i avall quan defensàvem. La pilota mai es quedava quieta al mig del camp. Això no era el joc del Barça. Total, que em vaig recolocar de forma permanent a l’eix de la defensa. Qui hauria de dir que jo, baix i lent com sóc, acabaria de central! Però no va anar malament. La meva habilitat general a tots els esports per anticipar-me en la lectura del joc i per saber-me colocar on toca va anar bé per tapar forats i per tallar un parell o tres de pilotes. Dos partidets i una victòria i un empat. Gràcies en bona part a la bona actuació del Carles, que va jugar de porter i que va fer un parell d’aturades molt espectaculars amb les crosses! Així doncs, ens en vam anar satisfets a preparar-nos per la recepció VIP de les set de la tarda. Tot i així, no va ser res comparat amb les sensacions que vaig experimentar dos dies més endavant.

Entrenament futbol

La recepció VIP estava reservada pels “chef de mission”, entre els quals m’hi incloc, pels atletes paralímpics i per un acompanyant extra per delegació. Allà em vaig retrobar amb el Mitch, l’organitzador de la competició de tennis de taula, un gran jugador paralímpic de tennis taula amb el que havíem coincidit feia tres anys a Stuttgart al meu primer open internacional amb la selecció catalana de ping-pong. Vam estar parlant una bona estona i també em va presentar el seu fill, l’Ian de 12 anys, una mica més alt que jo i que també juga a ping-pong. Després, em vaig unir als membres del Team Europe, el Thibault, tot just havia trobat a un nou membre, el William de Finlàndia, i junts vam anar a la recepció oberta a tothom que hi havia a les vuit. Ens hi vam estar fins a les nou, els parlaments van ser gairebé els mateixos que a la recepció anterior, i aleshores vam anar a la reunió tècnica dels esports que es celebrarien el dia següent. Per variar, encara no havíem sopat i saltàvem de reunió a reunió. De totes maneres, el moment esperat ja estava a punt d’arribar, per fi em tocaria entrar en competició, bàdminton i natació!

 

Thibault i Joan a la recepció

L’endemà al matí ens vam llevar d’hora. A mi no em tocava competir fins a les 10:30h, però amb el jet lag dormir fins gaire tard era una cosa bastant incompatible. Així doncs, vaig tenir temps per preparar-me amb calma, cosa que m’agrada. Tenia les cames bé. Era una molt bona senyal després dels partidets de futbol del dia anterior a la tarda. Havia anat amunt i avall tot el dia, havia corregut pel camp de gespa natural, boterut i amb l’herba alta, però les articulacions no em feien mal. La preparació dels mesos anteriors i el repòs dels últims dies havien funcionat! Acabant d’esmorzar també em vaig prendre un antiinflamatori. Normalment no sóc gaire partidari de prendre’m pastilles. De fet, a la majoria de competicions no ho faig, només a les més importants per intentar estar al màxim nivell. Ja feia mesos però que estava mentalitzat pels Jocs. Seguiria un programa de paracetamols, aspirines i iboprufens als dies de competició per intentar controlar la inflamació de les articulacions i que no arribessin a nivells massa elevats de dolor. Això, juntament amb uns bons estiraments i dosificant els esforços m’havia de mantenir en bona forma el màxim de temps possible. Estic satisfet perquè la planificació va anar prou bé, més bé i tot del que pensava, almenys fins a la mala sort del dia del bàsquet. Però això ja arribarà.

Així doncs, després d’esmorzar vam anar cap al pavelló, l’IM West. Eren les 10h del matí, quedava mitja hora pel meu primer partit, segons l’horari previst de competició, així que vaig començar a desempaquetar. Prèviament, havia anat a buscar una de les raquetes que proporcionava la competició. Era bona, més bona que la que tinc a casa, que tampoc ho és gaire, però sobretot lleugera, característica que se m’adaptava a la perfecció. Si jugués més a bàdminton potser una raqueta amb una mica més de pes per poder retornar profunds els volants que van al fons de la pista m’aniria bé, però sense poder entrenar gaire, preferia una raqueta lleugera, que pogués moure ràpidament a la posició adequada i que tampoc em cansés gaire la mà. Em vaig posar ungüent del tigre, una pomada antiinflamatòria que escalfa als malucs i als genolls, les mitges compressives per a les dues cames per mantenir-les calentes i subjectar una mica els genolls, em vaig enrotllar amb esparadrap els dits índex i del mig com quan jugo a tennis taula i vaig fer uns quants estiraments. M’agradava començar la competició amb el bàdminton per varis motius. No era el meu esport principal, així que no tenia cap presió extra, a part de la que em poso sempre per fer-ho bé, i encara tenia les cames fresques i les necessitaria, ja que a la nit anterior ens havien dit que els atletes de la categoria 1, que a nivell internacional abans que ajuntessin les categories de bàdminton per gent baixa només jugaven amb mitja pista, jugaríem amb la pista completa. A més, el bàdminton és un esport que sempre m’ha agradat, a l’escola primària hi jugava moltíssim, i si a nivell competitiu no posés tanta tensió sobre les meves articulacions, segur que hi jugaria més. També, després d’haver anat al torneig de Chamartín al mes de juny per preparar els Jocs, les meves expectatives de poder-ho fer bé s’havien vist incrementades. Per cert, aprofito per donar les gràcies de nou al club de Chamartín per haver-me convidat al torneig i també pels grans consells que em van donar que amb només un dia em van fer donar un gran salt de qualitat. Gràcies!

Badminton

Van passar els minuts i ja eren les 10:30h tocades. Els partits de la meva categoria no començaven i hi havia unes quantes pistes buides. Al pavelló on jo era, es jugaven les categories júnior, les categories 1 i 3 de l’open femení, les màster i la categoria 1 de l’open masculí, la meva. Una llàstima, ja que la majoria de l’equip d’Europa era a l’altre pavelló amb les categories 2 i 3 de l’open masculí i la 2 de l’open femení. Quan ja passava mitja hora de l’hora prevista em vaig posar una mica nerviós, a la tarda tenia la competició de natació i veia que el temps se’ns tirava a sobre. De totes maneres, com bé va dir el Carles, era una cosa que no podíem controlar i de la que ens preocuparíem més tard. Ara tocava estar concentrats pel bàdminton.

Finalment, a les 11:30 i sense haver pogut escalfar, vaig saltar a la pista. La competició funcionava per eliminatòria directa. Començava als 8ens de final i si perdies passaves al quadre de consolació que, si guanyaves, et podia tornar a dur fins a la final. D’aquesta manera, tot i no haver-hi caps de sèrie, si perdies contra el millor jugador a les rondes prèvies, sempre podies reenganxar-te a la competició. El primer partit, els 8ens de final, va ser contra el Samuel Bremen, el Sam de Texas, molt simpàtic i amb el que ens faríem bons amics. Vaig guanyar-lo per 21-6. Pobre, el vaig fer córrer molt, però va estar molt content de jugar amb mi. S’ho havia passat molt bé i la veritat és que jo també. El cert és que el millor d’aquests Jocs és que, tot i la competitivitat, ja fossin els partits fàcils o igualats, en totes les competicions, per sobre de tot, hi ha hagut una gran germanor. Les meves sensacions a la pista havien sigut bones. Feia dos mesos que no jugava un partit oficial de bàdminton i des d’aleshores els meus entrenaments s’havien limitat a jugar a frontón a una paret del pati de casa, però en general vaig notar un bon control del volant. Jugàvem amb volants de plomes naturals i no sintètic i això es notava. Flotava molt més i amb els cops ràpids guanyava més velocitat. Era un bon començament.

 

Joan Pahisa Badminton

Com que el campionat anava tard, acte seguit vaig jugar el partit de quarts de final. Va ser espectacular. Era contra l’Anthony Pepicello dels Estats Units. Físicament era molt superior a mi, podia córrer la pista completa arribant a la combinació d’una pilota curta seguida d’una llarga i, tot i tenir una tècnica peculiar, arribava a tot arreu i tornava totes les boles. L’Anthony feia el revés de bàdminton a dues mans. Analitzant-ho bé, encara que des de fora semblés un cop estrany, completament apartat dels estàndards del bàdminton, pensant-ho bé, a un jugador amb els braços curts el revés a dos mans li permetia imprimir més potència al cop, llançant així pilotes profundes a cops forçats de revés, cosa que jo per exemple no aconsegueixo. A la competició, no era l’únic jugador dels Estats Units que utilitzava aquesta tècnica, així que devia ser un cop ben entrenat. El partit va ser molt dur, amb intercanvis llargs. Vaig anar a remolc gairebé tota l’estona, al final m’hi vaig apropar, vaig trobar com sacar-li per poder dominar jo el punt. Havia de jugar totes les pilotes al límit, ben tenses i rasants a la xarxa, combinant-les amb deixades sorpresa i desplaçaments a banda i banda. Va ser molt igualat, però aquí sí que la falta de partits es va notar, ja que no tenia ben preses les mides a l’amplada de la pista i vaig acabar perdent 21-18. M’ho vaig passar genial i el públic també va disfrutar! Estava esgotat i per sort encara seguia en competició. Passava als quarts de final del quadre B on, casualment, em tocava tornar a jugar amb el Samuel que havia passat la primera ronda de la repesca.

Aquí, vaig poder descansar aproximadament 10 minuts. Tot un luxe! Vaig agafar una ampolla de Gatorade, per substituir la meva aigua i vaig menjar-me una barreta energètica. El segon partit amb el Sam va ser una mica més igualat. Vaig guanyar 21-10, però ell havia millorat i jo ja no tenia tanta energia. Fos com fos, però, passava a les semifinals del quadre B. De nou amb només cinc minuts de descans, em tocava jugar amb un noi britànic que havia perdut el primer partit contra l’Anthony, però que havia guanyat fàcilment els seus encontres de la repesca. Ell era l’únic jugador de la competició que era una mica més baix que jo i també tenia menys mobilitat que jo, així que si havia arribat fins allà, vaig pensar que havia de ser molt bo. Dins meu sentia que havia de guanyar i això potser em va posar una petita presió extra que molt possiblement és la que té l’altra gent que no em coneix quan juga contra mi. El partit va començar igualat, però ràpidament vaig agafar una petita avantatge. En veure que es movia menys que jo i amb l’avantatge aconseguida, inconscientment vaig abaixar el nivell de concentració. Em sabia greu tirar-li lluny, però si li deixava qualsevol volant fàcil ell no perdonava. No havia de confondre entre tirar una pilota a prop i tirar-ne una de fàcil. Vam canviar de camp amb un 11-7 a favor meu. Vaig seguir apretant, concentrat, i vaig endur-me el partit per 21-11. Havia arribat a la final del quadre B, que es podia considerar com les semifinals del quadre absolut. Havia arribat l’hora de jugar-se les medalles.

 

Joan Pahisa Badminton

En aquell punt ja tenia assegurada la de bronze, però, tot i rebre les primeres felicitacions, no volia ni pensar-hi. Estava completament ficat a la competició i el meu cap només estava concentrat pel pròxim partit. Estava jugant bé i volia guanyar-lo per arribar a la final. Ja duia quatre partits seguits, tenia les cames una mica més pesades, però encara aguantaven. A partir d’aquell punt, els partits eren al millor de 3 sets. Aquí, tampoc vaig tenir temps per descansar. Era ja gairebé la una i a les 15:30h començava la natació.

El matx era contra el Jonathan Horton, de nou d’Estats Units. Havia perdut en l’últim partit del quadre principal per un marcador molt ajustat contra l’Anthony que era el que ens esperava a la final. Ell duïa un parell de partits menys que jo, estava més fresc i tenia bones cames per recórrer tota la pista, així que havia de sortir al 100% si volia tenir alguna opció. I així ho vaig fer. Amb un joc molt seriós, molt concentrat, amb molta presió durant els punts i amb calma entre punt i punt, vaig sortir escopetejat i vaig prendre una avantatge d’inici de 14-0. El Jonathan estava força desquiciat, però jo sabia que les coses no durarien gaire d’aquella manera, ja que les meves cames em deien que m’havia de dosificar. El primer set me’l vaig endur per 21-6, però ja a l’inici del segon la tendència va canviar. El Jonathan es va saber refer i de mica en mica va anar trobant el seu joc. Va sortir amb una avantatge de 4-0 i la diferència es va mantenir fins al canvi de camp 11-7. Veient com anaven les coses i fent cas a les meves forces, vaig decidir prendre una estratègia amb força sang freda. La idea era aprofitar tot aquell set per descansar, estudiar bé al Jonathan, per veure com podia fer punts gastant el mínim d’energia de cara a l’últim set. L’objectiu era reservar forces i arribar a la recta final prou bé físicament com per tornar a apretar i endur-me el partit. Una de les claus perquè una estatègia així surti bé és mantenir la calma en tot moment i no deixar-te de mostrar segur i confiat en tot moment, sobretot de cara al rival. Si aquest agafa una petita avantatge i veu que et comences a desesperar, aleshores pot créixer i ja l’has vist prou. T’has de mostrar el màxim d’impassible possible. El segon set el vaig perdre 21-14.

Joan Pahisa Badminton

Al descans de canvi de camp, vaig veure uns glopets de Gatorade i vaig respirar fons. Li vaig dir al Carles que tot estava controlat, però reconec que durant alguns moments era una frase que em costava de creure fins i tot a mi. Tenia el públic en contra, cosa a la que no estic gaire habituat. De totes maneres, tampoc era cap olla a presió i de fet alguns dels americans també m’animaven esporàdicament, així que no em puc queixar. L’últim set, però, no va començar gaire bé. El Jonathan va agafar de nou avantatge, però les meves cames encara no estaven preparades per canviar de ritme. Els punts van anar passant i vam arribar a l’equador amb 11-7 a favor seu. Havia arribat el moment de tornar a apretar. Ho vaig intentar, però és molt difícil canviar de ritme quan un vol, així que la cosa no va funcionar. 11-8, respost amb 12-8. 12-9, seguit per 13-9. Cada cop quedava menys i l’intercanvi de punts només l’afavoria a ell. 13-10 i rematada a la xarxa, 14-10. 14-11 i de nou xarxa per arriscar massa i 15-11. I aquest intercanvi es va mantenir fins al 17-13, a quatre punts de la derrota. Però aleshores tot va canviar. Vaig entrar en el mode o ara o mai i la concentració, la sort i les cames em van acompanyar. Punt a punt, jugant volants tensos al límit vaig igualar el marcador 17-17. El punt següent seria decisiu, psicològic. 18-17. El Jonathan en sentir el marcador va preguntar a favor de qui era. S’havia descontat i creia que era a favor seu, però no, per fi m’havia posat per davant. 19-17, 19-18… ara no recordo si 19-19 ó 20-18, però només sé que al 20-19 estava decidit a jugar-me-la. Tan bon punt va venir el volant, ho vaig apostar tot a un cop, bola ben ràpida i tensa. El Jonathan la va tocar, però el retorn es va quedar a la xarxa. 21-19, ho havia aconseguit. Ens vam abraçar i l’entrenadora seva, que havia protestat algunes pilotes dubtoses a l’àrbitre, em va felicitar.

Joan Pahisa - Jonathan Horton

Hora de la final, però jo aquí ja tenia la sensació de feina feta. Al final del partit anterior m’havia agafat flat i rampes a les dues cames, que, pel meu tipus de musculatura, és una cosa molt poc habitual. De fet, no en recordo cap des que jugo a tennis taula… A més, els genolls també havien dit prou i ja sabia bé a qui m’enfrontava. L’Anthony havia pogut descansar durant una bona estona i, com que havia anat per la via ràpida a la final, també portava dos partits menys a sobre. Jo sabia que no tenia cap opció, estant bé ja era difícil, però sense cames la cosa era impossible. I tot i que era un anàlisi completament realista, potser aquí va estar el meu error. De vegades he guanyat partits inversemblants, però quan ho he fet sempre he cregut que podia guanyar. La voluntat i creure en tu mateix és un requisit indispensable per l’èxit, però jo només crec en mi mateix quan veig les coses possibles. Per sort, crec que gairebé tot ho és de possible, així que això no acostuma a ser un problema :) El temps se’ns tirava a sobre i, tot i que l’Anthony em volia al 100%, vam començar la final després de 5 minutets d’estiraments, glopets de Gatorade i un trosset de barreta energètica. Jo en aquells moments per recuperar-me mínimament hauria necessitat una nit sencera de descans o un mínim de 3 hores perquè un iboprufè estés en el seu punt màxim d’efecte. Quan les articulacions diuen prou, en general, ja és qüestió d’esperar al dia següent.

Joan Pahisa Badminton

La final va ser ràpida. Vaig tenir una petita fase al final del primer set on encara vaig donar una mica de guerra perquè tot i estar segur que perdria, mai em dono per vençut. 21-15 i el segon 21-9. El meu objectiu pel segon parcial era arribar als dobles dígits, però tampoc ho vaig aconseguir. Almenys, però, la tensió, va fer que es veiessin alguns dels millors punts del torneig i amb això i la medalla de plata ja me n’anava molt més que satisfet. Al final del partit, l’Anthony em va dir que a partir d’aquell moment jo era el seu rival. Em va sonar molt americà, però mola! Esperava poder-me trobar amb ell de nou el dia del tennis taula.

I amb tot, ja eren gairebé les dues. Vam baixar a baix per l’entrega de medalles, jo a pas de tortuga, i com gairebé tot durant els dies de competició, la cosa es va eternitzar. Finalment ens les van donar i el meu focus va canviar ràpidament a la natació. Havíem d’anar a dinar, però el menjador de la residència ja havia tancat, tendència que es faria recurrent al llarg dels dies, així que vam agafar el cotxe amb els de la productora i ens vam dirigir ja al poble on es feia la natació, aproximadament a mitja hora d’allà. Vam arribar-hi gairebé a les 15h, vam dinar una pasta freda força desafortunada (però almenys vam conèixer a una noia de Hawaii molt simpàtica), em vaig prendre una aspirina i vam sortir cap a la piscina. Hi vam arribar just a les 15:30h a la vegada que el bus de l’organització. Ho havíem aconseguit!

Podi badminton

És increíble com quan estàs en una competició d’aquesta mena, el cos s’acostuma a un ritme frenètic i segueix endavant gairebé sense descans. Tot s’ha de dir que també crec que el treball de mentalització prèvia, l’adrenalina generada i les pastilles hi juguen un paper força important! Total, que tocava canviar-se i posar-se a l’aigua per escalfar. I mira que anar a la piscina normalment em fa molta mandra, però en aquells moments en tenia ganes. De fet, tenia ganes que s’acabés la competició sense que hagués ni començat! Però ara seriosament, tenia ganes de fer-ho el millor possible i desitjava que tots els entrenaments no haguessin sigut per res. Em preocupava el peatge que duia acumulat del bàdminton, però tampoc hi podia fer res, així que em vaig llençar a l’aigua. Ràpidament ja vaig veure que les sensacions no eren gens bones. Les cames no em responien i pulmonarment tampoc tirava gaire. Després de fer cinquanta metres suaus i cent més intentant fer un canvi de ritme, que des de fora no es va ni notar, vam decidir que el millor era reservar tota l’energia que em pogués quedar. Vam fer cinquanta suaus més i una prova d’sprint de 12 metres saltant des del trampolí, que em va donar una mica de confiança, i vaig sortir de l’aigua després d’acabar la piscina i tornar cap a l’altra banda. En aquests últims metres finals, em va sorprendre molt que gran part de l’equip australià nedava per l’esquerra del carril en comptes de per la dreta, cosa que va resultar en una mena d’eslàlom meu en totes direccions per poder-los anar esquivant. Sí, també cap avall! Però bé, no els hi tinc gens en compte, ja que després em van animar moltíssim en les proves que vaig participar.

Joan i Carles natació

Ara recordo també que una de les altres preocupacions que vaig tenir durant tot el dia era la d’arribar a temps a la reunió de les 21h per entregar els noms dels jugadors de l’equip de futbol d’Europa. El dia anterior a la tarda, havíem quedat al final de l’entrenament, que a les 13h ens reuniríem amb tothom per acabar de decidir les posicions. El Kevin, el germà del John, un dels nostres companys irlandesos, faria d’entrenador, però nosaltres, el Carles i jo, érem els que teníem el paper per apuntar l’equip oficial, que havíem agafat a la reunió de la nit anterior. Evidentment, ja ens havíem perdut la reunió de les 13h i a mi em preocupava no poder entregar el paper amb l’equip, ja que l’organització havia sigut clara dient que no deixarien jugar a ningú que no estés degudament inscrit. Així doncs, em vaig passar bona part de la competició intentant localitzar el Kevin, el John o el Thibault a la grada, que per cert va estar plena fins tocades les 19h, però no vaig tenir sort. De l’equip d’Europa molts dels jugadors nedàvem. El Gerard, d’Holanda, que va arrassar, el William que també es va endur quatre medalles, el Florian que en va aconseguir un parell més, el Milan i el Julien, que en van aconseguir una i el Tony, que no va tenir sort amb la natació, però que més endavant amb la boccia i el tir amb arc tampoc se’n va anar amb les mans buides. Total, que érem molts, però cap sabia res de com havia quedat el tema del futbol.

Amb totes aquestes preocupacions al cap, em vaig asseure a esperar el meu torn. La meva primera prova eren els 200 metres lliures. Em semblava bé, ja que així després psicològicament ja aniria de baixada amb els 25 i els 100, però també corria el risc de deixar tota l’energia a la prova i de fer figa a les de després. Per la meva experiència anterior a natació, sabia que jo només tinc un cartutx, un sprint bo i que després em costa moltíssim recuperar-me. Aquest sprint me l’havia de reservar pels 25 metres, però també per experiència sabia que, si bé en els altres esports ho controlava bé, el tema de la dosificació en natació sempre havia sigut una assignatura pendent. I més aquesta vegada que tampoc havia fet tots els entrenaments necessaris per arribar a controlar el ritme que havia de dur a les proves de fons, les de 100 i 200. Total, que després que la competició comencés amb retard, de 12 sèries de les proves anteriors, del marcador electrònic espatllat, d’entrevistes de la BBC, de baralles amb el gorro i d’espais de temps morts en els que no passava res, va arribar el meu torn. Vaig anar a la zona d’espera i un parell de curses més tard, ja em dirigia cap al meu carril. El 2. Ens van presentar a tots els nedadors i vaig pujar al trampolí. A les proves anteriors m’havia estat fixant en el temps que tardava l’àrbitre a donar la sortida. Va sonar el xiulet de preparats. Em vaig inclinar endavant. El trampolí era ample i estable. Estava forrat de tela antilliscant i això em donava seguretat. No acostumo a tenir gaire estabilitat descalç de peu dret, així que, a sobre d’un trampolí lleugerament inclinat, encara menys. Van passar uns quants segons. El gatell electrònic no sonava i el cos em va començar a trontollar. L’espera s’estava fent eterna. Portàvem allà drets gairebé cinc segons i el meu equilibri estava a punt de dir prou. Se’m va desplaçar tot el pes cap endavant. Els peus se’m van moure. Estava a punt de caure. El timbre va sonar i em vaig tirar a l’aigua. M’haurien desqualificat? Només sortir del trampolí, aquesta pregunta em va acompanyar durant tota la cursa. En natació no hi ha sortides falses. Si surts o fins i tot si et mous abans d’hora i el jutge interpreta que és per agafar avantatge, estàs desqualificat i no ho saps fins que s’acaba la cursa, ja que aquesta un cop llançada evidentment segueix. Vaig intentar apartat aquest pensament del cap. Era igual, fos com fos, ho havia de donar tot. Vaig sortir fort, com sempre. La meva manera de nedar no dóna per accelerades, així que surto fort, però tampoc suïcida, no ens pensem… i després a aguantar.

Joan Pahisa natació

Van ser uns 200 metres molt llargs. Concretament de sis minuts i vint-i-un segons i de més de 500 braçades. Un molt bon temps. Una mica més que el que acostumava a fer quan competia sovint ara feia deu anys abans de posar-me amb el tennis taula, però molt millor que el dels últims entrenaments. Així que molt satisfet! Ara només faltava saber si m’havien desqualificat… Si no ho estava era medalla d’or, sinó 200 metres d’energia tirada a l’aigua per res. El Carles ho va anar a preguntar. L’espera es va fer llarga, però al cap d’uns minuts de lluny em va aixecar el polze cap amunt. Medalla d’or! La competició arrencava amb bon peu. Totes les males sensacions es van esvaïr. I al cap d’una estona primera entrega de medalles.

La següent prova, els 25 metres lliures, no va ser fins al cap de dues hores aproximadament. Bé, perquè vaig tenir temps de beure i menjar més barretes energètiques, però malament perquè anàvem amb molt de retard i arribar a la reunió de les 21h cada cop ho veia més lluny. Tot i que els 200 era on hi tenia dipositades més esperances de medalla, ja que normalment hi ha menys nedadors que la disputen i menys a la meva categoria, els 25 són la meva prova preferida. Velocitat pura. Fer anar els braços com un molinet i respirar tres o quatre cops en tota la piscina. Quan agafes un ritme de braçada trepidant i constant, és una sensació espectacular. Tot el teu cos i la teva ment treballen en una única direcció, la d’aguantar i anar endavant, com autòmat que no pensa. I com més aconsegueixes no pensar, més aconsegueixes aguantar. Tot i la duresa que representa el treball explosiu, deixar la ment fixa mentre duus el cos al límit, t’aporta una senació contradictòria, però agradable. De nou, ens van presentar i vaig pujar al trampolí. Aquesta vegada vaig extremar les precaucions, ja que de cap manera volia fer sortida falsa. No em vaig inclinar gaire endavant per si de cas, però suposo que quan el jutge em va veure, per estalviar-se complicacions, va donar la sortida ben depressa. Va sonar el timbre electrònic i jo, amb potser mig segon de retard, vaig saltar a l’aigua. Vaig intentar fer les patades subaqüàtiques que havia entrenat el més bé possible i vaig agafar un ritme frenètic, com una locomotora. Setze braçades sense respirar, després 12 més, després 8 més, després 8 més i després 8 més ja fins al final. 28.13 em va ensenyar un dels voluntaris a la pissarra. Un gran temps i més tenint en compte la pèssima sortida. Havia superat el meu temps dels Jocs ara feia 8 anys, així que era tot un èxit! I per acabar-ho de rematar, una nova medalla d’or. Vaig acabar molt content perquè a diferència dels 200, no havia acabat gaire lluny d’alguns nedadors de categories superiors de la meva sèrie. I fins i tot en vaig arribar a superar a algun d’una altra sèrie. Gens malament.

Natació

Finalment, després d’una nova entrega de medalles i de dues hores més d’espera, va arribar el torn dels 100 metres. Aquí, tot i que les meves sensacions no van ser dolentes del tot (almenys vaig aconseguir agafar un ritme més o menys constant a la segona meitat de la prova… que va resultar constant sí, però dolent), el temps final de 2 minuts i 45 segons no va acompanyar, ja que era 8 segons més lent fins i tot que la passada de la primera meitat de la prova dels 200. Fos com fos, però, estava content, la natació per fi havia acabat i a més amb una nova medalla d’or. Amb tot, la competició es va allargar fins a les 22h de la nit. Vam estar esperant fins al final per l’última entrega de medalles. Jo em vaig anar a canviar i quan totes les proves es van acabar ens van anunciar que les medalles que faltaven les donarien un altre dia. Va ser una mica frustrant, però arriba un punt que quan estàs tan cansat ja tot t’és igual. La reunió del futbol a aquella hora ja s’havia acabat. Esperava que els de l’organització tinguessis en compte el gran retard de la natació. Jo no era l’únic “chef de mission” que s’havia vist atrapat allà, així que amb sort no tindrien amb compte si no presentàvem el llistat de jugadors amb el paper oficial.

Sortint de la piscina, vam anar a sopar amb els del documental a un “diner” típic d’allà. Plats descomunals impossibles d’acabar amb beguda que et reomplen cada vegada que et despistes. Tots estàvem esgotats, però satisfets de com havia anat el dia. Les emocions esportives no havien fet més que començar. A la nit, passades les dotze, ens vam trobar un paperet enganxat a la porta de l’habitació. Semblava que tot havia anat bé a la reunió. El Thibault ens avisava: l’endemà, primer partit de futbol a les 9h.

Destrossat

Share on Twitter

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*


*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Current month ye@r day *