Resum dels Jocs (1a part)

Ara fa uns dies vaig tornar dels World Dwarf Games (Jocs Mundials per Persones de Talla Baixa). Com vaig dir a un dels primers missatges de la campanya de micromecenatge, participar-hi per primera vegada fa 8 anys va ser una experiència que em va canviar la vida. Duïa els Jocs gravats a dins i fos com fos volia tornar a anar-hi. Aquesta vegada, tot i ser la segona, l’experiència ha sigut de la mateixa magnitud i cada dia que passa s’engrandeix més dins meu.

Ja només el fet d’anar als Jocs, de tot el suport rebut per part vostre els mesos previs, era una cosa increíble. El dia 1 d’agost vaig marxar amb el Carles cap allà. El viatge d’anada va ser una mica accidentat. L’avió va sortir amb una hora de retard perquè no podien tancar-ne una de les portes… Un entrebanc força terrenal per un aparell d’alta tecnologia que feia perillar el nostre enllaç amb el vol de Philadelphia a Detroit. Durant el vol, degut al mal temps, encara vam acumular una altra hora de retard més i, si no hagués sigut perquè va resultar que el vol cap a Detroit també va sortir amb més de tres hores de retard, l’hauríem perdut. El que sí que vam perdre va ser l’autobús que ens havia de dur cap a East Lansing, localitat on hi ha la Universitat de Michigan State, lloc on es celebraven els Jocs. Per sort, a Detroit ens esperaven els nostres amics de la productora del documental (del que parlaré més endavant) que ha estat seguint el meu viatge cap als Jocs, així que vam poder anar fins a East Lansing amb ells. Aprofito per agraï’ls-hi tots els seus serveis de taxi durant els Jocs!

Equip del documental

Vam arribar a la residència universitària on ens estaríem, l’Athlete Village, tocades les deu de la nit. En total unes 22 hores de viatge. Ja en arribar vam veure que ens estàvem endinsant en una espècie de món invers, on la majoria de gent en comptes d’alta era baixa. Va ser una sensació agradable, que no se’m va fer gens estranya, els Jocs per fi havien arribat i estaven a punt de començar. Vam fer el registre a la residència i ens vam instal·lar a l’habitació, molt austera tenint en compte les grans, en tots els sentits, instal·lacions de la universitat. Per variar, al Carles i a mi ens tocava una de les habitacions més allunyades de l’entrada de totes (ja ens ha passat a vàries competicions), la penúltima d’un dels passadissos perifèrics, cosa que, per veure’n el costat ‘positiu’, ens ajudaria amb l’escalfament. La veritat, però, va ser que després d’uns dies de competició les llargues anades i vingudes del passadís es feien eternes i més encara després de la competició de bàsquet, però això vindrà més endavant.

L’endemà al matí, el dia 2, quan vam baixar a la recepció de la residència havien arribat alguns atletes més i, a diferència del dia anterior, n’hi havia amb molts tipus de nanisme diferents, amb problemes de mobilitat diversos i també d’alçada força similar a la meva. Aquí, durant un breu instant, vaig tenir una revelació interessant. Així és com la gent em veu a mi per primera vegada. Veia persones que havien de tenir verdaderes dificultats, fràgils físicament, minúscules… i encara més, vaig pensar, jo sóc encara més baix i a més duc una crossa. Si l’altra gent em veu així, aquesta és la barrera més gran que he de superar. Però només va durar un moment. I la personalitat què, això també es reflecteix. Jo per dins, i suposo que tots els que tenim confiança en nosaltres mateixos, ens veiem com persones completament normals, estem completament acostumats a qui i a com som i, per part nostra, no veiem cap impediment per fer el que vulguem o ens proposem. Així doncs vaig experimentar breument l’anomenat efecte mirall. Va ser una reflexió realment útil i interessant.

Seguint on ens trobàvem, el dia 2 encara no hi havia l’esmorzar inclòs, de fet tampoc hi havia enlloc per esmorzar, així que aquí va començar la nostra particular aventura amb el menjar. A la botigueta que hi havia a l’Athlete Village, l’únic lloc on comprar menjar en més d’un quilòmetre a la rodona (les distàncies a la universitat eren enormes), no hi havia res que no fossin llaminadures, snacks, begudes de tots colors, noodles o congelats… Ni croissants, ni cereals, que es veu que sí que ni havia, però que vaig ser incapaç de trobar (sóc conscient que la meva habilitat per veure coses a certa alçada no és gaire elevada, així que no dubto que fossin allà), ni galetes, ni res que trobés semblant a un esmorzar. Total que va caure la primera hamburguesa, i aquesta congelada!

Després d’aquest suculent àpat tocava fer el registre als jocs i aquí hi va haver el primer entrebanc pel documental. Per política de la universitat no es podia gravar a dins de l’Athlete Village, així que no era només tema de no poder gravar el registre que tampoc era tan important, sinó totes les historietes que passarien allà dins juntament amb la vida quotidiana a la residència. El fet va ser que també hi havia un altre documental de la BBC que em seguia a mi (sobresaturació de càmeres, sobretot els primers dies) i a alguns altres esportistes que també estaven interessats a gravar a dins. Total que finalment van aconseguir permís per gravar el registre, però res més a dins la residència. Jo crec que vist com van sortir les coses no va ser tan greu. Ens en vam sortir prou bé gravant moltes altres convereses a les competicions juntament amb els records de la meva càmera personal. De fet, així també vaig poder tenir una mica més d’espai (i ho dic més pensant en el documental de la BBC que tenien una política molt més agressiva de fer les coses) per mi i d’estones de relax, tot i que tampoc gaires.

Gravació a l'exterior

Per fer el registre, primer m’havien de fer la classificació. Com a totes les competicions per discapacitats la classificació, per posar-te amb gent amb habilitats físiques similars és important, però també complicada. En alguns dels Jocs anteriors, com que no hi havia prous atletes, les classificacions no s’havien tingut en compte, però com que en aquesta ocasió érem més de 400, en alguns esports individuals sí que es va separar per categories. Em van prendre vàries mides i, com esperava, vaig anar a parar a la categoria 1, la dels esportistes més baixos perquè ens entenguem, tant de cames, per esports on s’ha de córrer com l’atletisme, el bàdminton o el tennis taula, com de braços, per esports com ara la natació o els llançaments de pes o de javelina.

La resta del dia vaig anar coneixent alguns dels membres de l’equip Europa a mesura que ens vam anar trobant per l’Athlete Village. Va ser curiós perquè fins aleshores només ens havíem vist a través del Facebook. És divertit com de mica en mica tothom va agafant la seva personalitat per substituir la persona que fins aleshores hi havia darrere l’ordinador. La veritat és que no va ser fins a la competició de futbol que l’esperit d’equip va eclosionar i va arribar a traspassar tot el que havíem pogut imaginar, però ja des del principi es veia l’entusiasme de tothom per començar la competició i que les coses funcionessin.

Però d’on va sortir aquest equip? Fins a finals de maig pensava que als esports d’equip dels Jocs hi participaria amb un equip fet per l’organització, diferent per cada modalitat, com va ser a Rambouillet. Fos com fos, encara que amb gent que no conegués, em feia molta il·lusió participar en esports d’equip. És una oportunitat que no tinc mai, així que encara que fos amb un equip improvitzat, ja feia temps que ho estava esperant. Però tot va canviar quan un dia vaig rebre un missatge a través del Facebook del Thibault, un esportista d’Holanda. Ell havia mirat el llistat provisional d’inscrits i estava començant a contactar amb esportistes europeus que anaven als Jocs sols o amb alguns companys, però no prous per formar equips, per crear l’equip d’Europa. Tan bon punt em va escriure em vaig entusiasmar amb la idea i vaig començar a ajudar-lo contactant amb l’organització dels Jocs i amb més esportistes perquè pogués ser una realitat. Era un dels meus grans desitjos formar un equip i els cops que ho havia intentat aquí havien resultat en un complet fracàs, així que no podia deixar escapar l’oportunitat. A partir d’aquell moment, les espectatives d’anar als Jocs es van veure encara més augmentades.

Thibault

Tornant a les trobades, recordo que va ser especialment efusiva la del Thibault i el Florian, d’Alemanya. Amb ells ja havia parlat per Skype, així que no va caler ni trencar el gel inicial. Tan bon punt ens vam veure va ser com la d’uns amics que fa molt temps que no es veuen. Vam quedar en repartir les samarretes de l’equip l’endemà a la cerimònia d’organització. Amb els membres inicials de l’equip havíem fet unes samarretes per internet que havíem enviat directament a la universitat de Michigan. Una estona abans al matí, abans que se m’enduguessin els de la BBC a fer una entrevista força llarga i en mig de l’embolic de si es podia o no gravar el registre, que per cert vaig començar a fer un mínim de tres vegades, la Katie de l’organització dels Jocs me les va fer arribar. Al final, però, al Florian i al Thibault els hi vaig acabar donant a la nit a l’habitació. Els dos estaven just a l’habitació de davant nostra i com que el tema de les samarretes l’havíem coordinat principalment entre els tres, no ens vam poder esperar. A la nostra habitació del costat resulta que també hi havia el Milan, de Sèrbia, tot i que aleshores encara no ho sabíem, amb el que m’havia trobat al matí i amb el que a la tarda a la festa de benvinguda al pati del darrere de la residència vam simular uns quants pick and roll de bàsquet que malauradament ben poc vam poder posar en pràctica en els dos o tres minuts que vam acabar coincidint a la pista. Una cosa que queda pendent per la pròxima trobada! També a davant de la del Milan i al costat del Florian i el Thibault hi havia el Max, de 15 anys i d’Alemanya. Tot cinc formàvem part del petit grup de l’equip d’Europa a l’ala sud de la residència.

Després de fer més coneixences al matí, com ara la Ginny de la família Foos, molts dels membres de l’equip d’Irlanda que es van incorporar a l’equip d’Europa (i quina gran incorporació, tant pels jugadors com pels fans i acompanyants!), la Caroline o el Gerard, també part del Team Europe, i de la descafeinada festa de benvinguda de la tarda, descafeinada en el sentit de festa, perquè almenys va ser una bona oportunitat per començar a parlar amb la gent i amb altres membres de l’equip d’Europa com ara el Tony i el Julien de França, els “chef de mission”, és a dir, els caps d’equip de les diferents delegacions, que en delegacions d’un únic integrant no era gaire difícil de deduir ni decidir qui era, vam anar a la primera de les reunions diàries. Aquest és un dels punts foscs de l’organització, o potser no tant de l’organització, sinó del fet de ser l’únic que hi va de tot un país i més si t’has apuntat a una muntanya d’esports com era el meu cas. Haver d’anar a reunions cada nit, després d’haver competit durant el dia, del cansament acumulat, del poc descans i a un edifici situat a un quilòmetre de l’Athlete Village, diguem que no convida gaire. Sort de nou aquí del servei de taxi de la productora. Gràcies! Així doncs, tot i fer un bon esforç durant la primera meitat per assistir a totes les reunions, després de l’incident del bàsquet, al final va i em vaig acabar perdent la més important que inversament es va celebrar ben d’hora al matí del dia de la competició del tennis taula a la residència…

Caroline and Julien

Sortint de la reunió i amb un horari completament trasbalsat, com que ja ens havien tancat la cafeteria per sopar, el Carles i jo vam menjar-nos un fantàstic bagel de cereals remollit. L’endemà, a les 7:30h del matí, per fi tocava estar a punt per la cerimònia d’inauguració!

Jo durant l'inauguració

Share on Twitter

2 thoughts on “Resum dels Jocs (1a part)

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*


*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Current month ye@r day *