Resum dels Jocs (4a part)

Érem ja exactament a la meitat dels Jocs. Dimarts 6, en principi dia de descans, però com us podeu imaginar, de descans no en va tenir res. Això sí, potser va ser el primer dia que no ens vam llevar extremadament d’hora. Per sort o per desgràcia, havíem decidit no apuntar-nos a les activitats que s’organitzaven, així que havíem deixat el dia lliure perquè es pogués omplir d’altra mena d’activitats. Al matí, el Carles i jo teníem un entrenament de tennis taula particular que ens havien organitzat els del documental de la BBC. Feia una mica de mandra perquè jo sincerament preferia concentrar-me en la preparació de l’entrenament de bàsquet de la tarda i tampoc em volia cansar massa, però la part positiva era que tindríem l’oportunitat de provar les taules de competició i una mica de toc no aniria malament de cara la competició de tennis taula de dijous.

Així que després d’esmorzar ens van passar a recollir amb el 4×4 de la BBC per dur-nos al pavelló IM West, el mateix lloc on m’havien fet l’entrevista el primer dia. Era un pavelló amb vàries pistes i sales d’entrenament. El primer dia, havíem tingut per nosaltres sols la pista principal. Era xulo perquè al parquet i a les parets, per tot arreu hi havia les lletres blanques i verdes dels SPARTANS de Michigan State impreses. Realment transmetia completament l’atmosfera que es veu a les pel·lícules d’equips universitaris americanes. Aquesta vegada, però, vam anar a una de les sales auxiliars, on hi havia muntada una taula. Vam estar-hi una bona estona, gravant diversos cops i serveis, ara amb càmeres normals, ara amb càmera lenta i, tenint en compte que feia una setmana que no escalfàvem i que el Carles i jo no és que tinguem un joc gaire compatible perquè els punts durin i siguin espectaculars, encara ho vam fer prou bé.

Dia 6

Acabat l’entrenament, vam anar a dinar. A la tarda havia reservat una pista per entrenar primer a bàsquet i després a voleibol per l’equip d’Europa. El pavelló era un altre, el Jenison Fieldhouse, molt més gran i espectacular encara. A l’entrada principal hi tenien tot de fotografies emmarcades d’antics estudiants, entre els quals destacava el Magic Johnson. Als passadissos que conduïen a les pistes, les parets estaven plenes de més imatges d’atletes i de victòries. Realment són universitats amb molta tradició esportiva i allà cuiden moltíssim tota la seva història. És bo perquè així creen un sentiment d’identitat molt fort, però també forma part de la cultura de l’èxit, on el fracàs no sembla que sigui una opció. El dolent és si també creen un sentiment d’intolerància o de compadir-se cap als que ‘no tenen èxit’ o no formen part d’aquest col·lectiu.

Són dues cares de la mateixa moneda, però bé, anem on érem. Vam ser els primers a arribar a la pista. Encara hi havia les llums tancades i tampoc hi havia cap pilota de bàsquet. Vaig trucar a la Katie de l’organització. No sé si és que se n’havia oblidat, però em va que ara se n’encarregava. De mica en mica van anar arribant tots. Havíem concretat la trobada el dia anterior, un cop acabat el futbol, mitjançant el boca-orella i a través de la nostra pàgina de Facebook. Faltava el Milan. Una llàstima, ja que a la Welcome party havíem estat parlant de bàsquet i es notava que en sabia. Vist com va anar l’entrenament, hauria anat molt bé algú més per mostrar com es feia un bloqueig i continuació o els conceptes bàsics de la defensa.

Dia 6

Però no avancem esdeveniments. Van arribar la llum i les pilotes, va començar l’entrenament i, mare meva, diria que només el John havia jugat alguna vegada a bàsquet a la seva vida. Tot eren dobles, passes i pedrades a cistella. Vam fer unes rodes d’entrades, entre el Carles i jo els hi vam explicar alguns trucs per tirar a cistella i una mica la cosa va millorar. La Caroline i el Gerard que no havien jugat a futbol estaven molt motivats i eren dels més destacats. De totes maneres, tothom hi va posar ganes i s’hi va esforçar. Potser les tàctiques amb la pissarra no van funcionar gaire, però vam fer altres exercicis més senzills de botar i passar la pilota. Durant una estona vam semblar un equip i el millor de tot és que ens ho estàvem passant bé! Finalment vam practicar la defensa en zona i vam fer un breu cinc contra cinc que va ser més una melée que un partit de bàsquet. L’atac era molt complicat i desorganitzat. Vaig anar a parar a terra unes quantes vegades. Un cop es va acabar l’hora, ens vam quedar una estona tirant a cistella de manera informal. Passant-nos la pilota perquè tothom pogués practicar. Donant alguns consells i provant alguns moviments, gaudint a la vegada de les facetes de jugador i entrenador. En guardo molt bon record, perquè tot i que érem molt dolents, era formar part d’un equip.

I per això em va fer molta ràbia que els de la BBC no van paressin d’insistir que volien anar a gravar una escena al vestuari amb tot l’equip, fent com que repartíem per primera vegada les samarretes del Team Europe que ens havíem personalitzat. I no van parar, fins que ho van aconseguir. Van trencar el moment i total perquè després la xorrada que vam gravar no va ni sortir a la versió final del seu documental. Quina mania amb les samarretes. Els hi va agradar molt el concepte de l’equip d’Europa i es van voler apuntar al carro de la història. No em va agradar gens que no tinguessin cap mena de consideració. La gent i els mitjans haurien de posar-se més en la pell dels altres. Total perquè ells ho puguin descartar tot com una brossa a la paperera de l’ordinador, però a tu el moment no hi ha qui te’l torni. Per sort, en principi era l’últim que gravaven.

Dia 6 IMG_0771

I després un breu entrenament de voleibol sense xarxa del nivell del bàsquet o pitjor. Vaig trobar curiós que practiquéssim les rematades quan jo per exemple, si n’haguéssim tingut, hauria pogut passar per sota la xarxa. Acabat el breu entrenament, vam fer unes quantes gravacions més pel nostre documental. Passant una i una altra vegada per davant de la fotografia del Magic Johnson i pujant unes escales molt boniques. I jo aquí, amb el tema de la BBC i amb el cansament acumulat, ja no estava gaire d’humor. I em sembla que aquests plans gravats tampoc sortiran al nostre documental. Però bé, a ells els hi perdono perquè intentaven llegir la situació i, dins del possible, ser el mínim d’intrusius.

Entre les gravacions de la tarda cal destacar una conversa amb el Carles on analitzàvem com havia anat l’entrenament. Érem asseguts a una taula d’un restaurant de batuts siri-libanès, enormes, com era de costum. De fons teníem el pàrquing del lloc, imprescindible per qualsevol bon local de la zona. La gravació estava feta a contrallum estil confessionari. Tampoc sortirà. De totes maneres, el que comentàvem era realment el que pensàvem. Les expectatives del bàsquet havien quedat força rebaixades. Ara el nou objectiu, en comptes de fer un bon partit havien quedat reduïdes a anotar un parell de punts en tota la competició. Si ho aconseguíem, ja seria tot un èxit.

Dia 6

Després vam anar a l’Athlete Village a recollir l’última medalla de natació, la dels 100 metres lliures, que per falta de temps no s’havien repartit el dia de la competició. Es feien al pati central de la residència, on s’havia celebrat la festa de benvinguda i va estar prou bé. Feia bon dia i aquesta vegada, en comptes de pujar i baixar corrents del podi, m’hi vaig quedar uns segons de més perquè em poguessin fotografiar. A la nit, tot i que a mi no em feia especial gràcia perquè preferia descansar per estar el millor possible pel bàsquet, vam anar a prendre unes copes, jo una llimonada, al Beggar’s, un bar de la zona. Al final va resultar que el més despert vaig ser jo, el cert és que tots estàvem cansats del ritme de competicions i de gravacions que portàvem. Allà vam coincidir amb el Thibault, l’Eddie i el Kevin, entre d’altres. A mi la cambrera em va convidar a la llimonada i amb ‘refill’ inclòs!

Dia 6 IMG_0803

Per sort, vam tornar prou d’hora, cap a les onze i vam anar a dormir, amb els peus a terra amb respecte les possibilitats que teníem de fer un bon paper l’endemà, però amb ganes de fer-ho el millor possible i de passar-nos-ho bé a la pista. Amb sort potser aconseguiria fer alguna assistència!

Equip del documental

Finalment havia arribat el dia del bàsquet. Era dimecres dia 7 i el primer partit ens tocava contra Canadà a les 10h del matí. Vam baixar a esmorzar amb el Carles i al menjador ens vam trobar amb el Kevin i el John que havien quedat amb altres membres del Team Europe per anar caminant fins al pavelló. La pista de joc seria la mateixa que el dia anterior a l’entrenament. La veritat és que la pilota no hi botava gaire bé perquè era una mena de terra fet d’una mena de plàstic que havien col·locat a sobre del terra original. Nosaltres els hi vam dir que ens trobaríem allà. La caminada per mi eren uns 10 minuts ben bons i preferia no cansar-me. El dia anterior ja havíem quedat amb el nostre servei de taxi particular.

Vam ser dels primers a arribar al pavelló. Ja hi havia uns quants partits en marxa i hi havia molt d’ambient. Fins i tot, a peu de pista hi havia un servei de bar on venien gofres i hot dogs. Tot molt professional. Vam estar mirant com jugaven la resta i just davant nostre va coincidir que teníem un partit d’Estats Units contra Estats Units. Un dels equips era especialment bo. Eren els que acabarien guanyant la competició. El seu mecenes, i també jugador, era l’actor de Piratas del Caribe, el que a la tripulació del Jack Sparrow és baix, calb i porta una trena a la barbeta. Ben mirat, però, molts dels jugadors de l’equip haurien ben pogut ser membres de la tripulació de la Perla Negra per la col·lecció de tatuatges i de pentinats originals que duien. No hi haurien desentonat.

De mica en mica, van anar arribant tots els membres del Team Europe. Bé, tots excepte el Milan. També havia faltat a l’entrenament del dia anterior i ningú en sabia res. Jo em vaig acabar de preparar, em vaig enrotllar els dits amb esparadraps i vam anar cap a la pista. La número 4. Vam fer la roda d’escalfament i vaig ficar un parell o tres d’entrades. Els canadencs tenien pinta d’estar força conjuntats. Pel bàsquet, jo era el capità i vaig anar cap al centre que els àrbitres ens havien cridat. Ens van explicar les normes que eren diferents i ens vam donar la mà. Bàsicament era la durada dels quarts de 8 minuts, sense pauses en el temps per faltes i fores de banda, excepte a l’últim quart. També havien afegit que als tirs lliures si després de tirar trepitjaves la línia, no passava res. Vaig pensar que això estava bé.

Dia 7 1263008_603661899683955_829543786_o

El nostre cinc titular era el següent: jo de base, el John d’escolta, el Florian d’aler (aquí teníem el dubte de si posar el Florian o la Caroline, ja que ella ho havia fet molt bé a l’entrenament per ser la primera vegada que jugava a bàsquet, però vam decidir que sortís des de la banqueta, per començar amb un cinc més físic i que algú que sortís de la banqueta pogués botar una mica la pilota) i el Thibault i el Gerard de pivot i aler-pivot, indistintament.

Vam perdre el salt inicial, però no ho vam fer malament el primer quart. Jo vaig començar una mica erràtic. Era complicat perquè havia de pujar la pilota, creuar mitja pista superant la pressió del meu defensor i un cop arribava al camp contrari ja estava a mig gas. Molts cops em venien a fer un dos contra un i un parell de les passades que vaig fer no les van poder controlar o van anar a fora. El problema també era que un cop passava la pilota, després era molt difícil que em tornés a arribar ja més a prop de la línia de tres on m’era més fàcil crear jugades. En general era molt difícil enllaçar dues passades seguides. Un cop algú tenia la pilota, feia una passada esbojarrada endavant o bé cap a l’altra punta de la pista, o corria cap endavant sense tampoc gaire sentit o tirava un roc que amb sort tocava a cistella. Encara gràcies que en defensa, la zona 2-3 aguantava prou bé. Els canadencs tenien tir a mitja distància, però no tir exterior de tres. Agafar rebots també era un problema. Jo cap en tota la competició, però bé, tampoc em caracteritzo per la meva alçada.

Es van avançar ells en el marcador, 4 a 0. Però aleshores en una jugada ràpida nostra li van fer falta al John mentre tirava. I va anotar els dos tirs lliures! Una passada! Els nostres primers punts, 4-2. Després van tornar a anotar ells, però cap al final del primer quart vaig fer la meva primera assistència. Quina sensació tan espectacular. Vaig escapar-me botant pel costat dret. Ells també defensaven en zona. Vaig arribar a la línia de fons i vaig anar cap a cistella. Em van tancar els dos jugadors d’aquella banda i no tenia espai per continuar, però a la meva dreta, a l’alçada de la línia de tirs lliures, el John havia quedat sol. Li vaig passar la pilota, la va agafar, va fer el seu moviment de finta abans de tirar, va llançar, la pilota va volar i va entrar. Una sensació d’eufòria em va pujar de l’estómac al cap. Primera cistella en joc i 6 a 4. Molt més del que esperàvem vist el panorama inicial. Havíem de baixar a defensar. Vam començar a fer canvis. La Caroline pel Florian, el Jonathan pel Thibault, el Sean pel John. Va arribar el final del primer quart i el marcador seguia igual. Encara érem a dins del partit.

Dia 7 1273626_603662036350608_1801429535_o

Jo necessitava descansar. Va entrar l’Eddie per mi, la Hayley per la Caroline, i el Thibault i al cap d’una estona el John de nou pel Gerard i l’Eddie. El segon quart vist des de la banqueta va ser molt diferent. Animàvem a l’equip, però la defensa, sense organització, va perdre la forma i l’atac era un descontrol, amb prou feines passàvem del mig del camp o arribàvem a la línia de tres rival. 8-4, 10-4, 12-4. El partit s’escapava. Vaig sortir de nou al final del quart, però no vaig fer res de gaire destacable, ni per bo ni per dolent. Vaig recuperar una pilota tirant-me a terra i tot seguit la vaig perdre aixecant-me mentre botava. Passes… Vam arribar al descans 12-4.

El tercer quart, va seguir la dinàmica del segon. Vaig jugar-ne uns cinc minuts. Entre el John i jo ens repartíem la feina de pujar la pilota i cada rebot semblava més un partit de voleibol que de bàsquet. Ens van fer el 14-4 i vaig tornar a la banqueta. Va entrar la Sinéad. El tercer quart va acabar 16-4. A la meitat del quart quart vaig tornar a entrar i al cap de poc, en un temps mort, va arribar el Milan. No sabíem d’on havia aparegut. Després em va explicar que resultava que tant aquell matí com a l’entrenament del dia anterior havia anat a un altre pavelló i que per això havia fet tan tard. Realment una pena tenint en compte que el teníem a l’habitació del costat. Tot i així, era curiós perquè tan fàcil que era trobar-lo quan era a prop i tan difícil que era de localitzar quan no hi era.

Amb l’entrada del Milan l’atac va canviar com de la nit al dia. Els dos minuts que vam coincidir a la pista realment vaig tenir la sensació que estàvem jugant a bàsquet i fins i tot fent jugades. Tres, per ser més exactes, tres jugades d’atac que vam estar junts i tres tirs a cistella des de posicions prou bones. I la diferència van ser els bloqueigs. Els bloqueigs que havíem practicat fent mímica a la festa de benvinguda. Jo durant el partit havia aconseguit fer algun dríbling, però m’era complicat perquè tots els jugadors de l’equip contrari eren més ràpids que jo amb diferència i si els aconseguia superar, al cap de poc ja tornaven a ser a sobre meu, però amb bloqueigs la tasca es simplificava. Primer bloqueig a la banda esquerra, vaig entrar cap a dins i a mitja distància vaig tenir la sensació que hi havia tant espai, que vaig tirar. Però abans d’iniciar el moviment vaig veure que davant meu, a una mica més d’un metre, tenia a un jugador molt alt i corpulent esperant-me. Per evitar que em fes un tap, vaig llençar tan amunt, que la pilota va caure quedant-se curta a una bona distància de l’anella. Quin desastre. Amb perspectiva penso que m’hi hauria hagut d’apropar botant i hauria hagut d’intentar l’entrada amb revers cap a la dreta que amb el Xavi Rey m’havia sortit molt bé. Potser hauria tret una falta, ja que segurament hauria anat a terra, però sense pràctica, els instints de partit per prendre les millors decisions no hi són. Però seguim. Segona jugada i segon bloqueig. Ara a la banda dreta. Entro cap a dins. El Milan fa la continuació quedant-se a mitja distància, darrere del Gerard que li fa mig de pantalla. Li passo al Milan que tira, la pilota toca el cercle i no entra. I finalment, tercera jugada i tercer bloqueig. A la banda esquerra. Vaig cap a dins, el Milan es queda a fora. El Gerard és a dins. Obro cap al Milan, que li passa al Gerard. Tira i anota. 18-6. Pel camí ens havien colat un parell de punts més.

Dia 7 1268284_603662053017273_789492432_o

Em van substituir i vaig veure les últimes jugades del Milan des de la banqueta. També pujava bé la pilota. Va tirar un parell de triples, de cullera, que van fer posar les mans el cap als espectadors i a la banqueta. Però el Milan del bàsquet no era el mateix que el del futbol. Seguia sent excèntric, però sabia el que es feia. Un va estar a punt d’entrar i l’altre va fer aigua. Es va acabar el partit. Ens vam saludar i ens vam fer una foto els dos equips junts. Alguns dels jugadors canadencs em van felicitar pel partit que havia fet. Un bon detall per part seva.

El següent partit el teníem al cap d’un parell d’hores. Vam estar una estona a les grades veient altres partits i la majoria dels jugadors del Team Europe van decidir anar fins a l’Athlete Village per dinar. Jo estava cansat i preferia quedar-me allà. Passaria amb un plàtan que tenia i algunes barretes energètiques. Abans de pujar a les grades, el Milan des de baix em va dir, “You Navarro, me Gasol”. Va ser divertit. Esperava poder repetir les nostres jugades al partit següent. Però no recordava que ell a la tarda tenia competició de tir, així que no va poder ser. Els dos ens vam quedar amb les ganes. Al final per dinar els irlandesos em van cuidar. Vam compartir uns talls de pizza i el Kevin també em va portar uns sandwichs del bufet de la residència, així que vaig acabar tenint overbooking de menjar. Des de dalt vaig veure jugar a l’equip d’Estats Units contra el que jugaríem. Havien perdut contra els New York Towers, els a priori favorits, però als que els hi faltava el seu jugador estrella. Un jugador que ha arribat a jugar a lligues de High School als Estats Units. L’objectiu nostre seria de nou anotar alguna cistella. Des de dalt també vaig veure als Australians, que s’havien preparat molt seriosament pels Jocs i que jugaven molt bé en equip. Fent bloqueigs, continuacions, talls i triangulacions. Estaven apallissant a un equip que diria que fins i tot eren pitjor que nosaltres, però tot i així es veia que en sabien. Pobres, però, van perdre a quarts i després a la repesca perquè van haver de jugar quatre partits seguits sense descans i estaven exhausts.

Va arribar l’hora del partit. Ara a la pista 1. El mateix procés que abans, roda d’entrades, capitans al centre del camp i salt inicial. Comentar que l’àrbitre principal era molt simpàtica. Ells van fallar el seu primer tir i a la nostra primera jugada li vaig passar al John, que li va passar al Gerard, que va tirar a taulell i va entrar. Anàvem guanyant 2-0 i allò va ser la nostra fi. Es devien pensar que ens sabíem molt i no van parar d’apretar. Movien la pilota, tiraven triples, la nostra zona feia aigua per tot arreu i en l’1 contra 1 tampoc hi teníem res a pelar. Fins al 24 a 2. De tants punts, que no recordo com van anar les anotacions a cada quart.

Dia 7 1170949_492127764214004_1802249937_n

El que sí que recordo és que en aquest partit vaig perdre menys pilotes. Vaig sortir menys revolucionat i vaig passar millor quan em feien dos contra uns. Era interessant perquè em defensaven el Ben Foos, un dels fills de la família Foos amb els que parlàvem sovint als dinars a la residència, i l’Anthony Pepicello amb el que havia jugat la final de bàdminton. Abans de l’inici del partit em va dir que estava preparat per enfrontar-se al seu rival, jo. Molt americà, però li dóna un punt de competitivitat, però a la vegada de camaraderia xulo. Al primer quart, també vaig fer un parell de jugades per la línia de fons. A la primera vaig provocar una falta. Vaig caure a fora la pista quan em van tallar el pas en direcció cap a la cistella. A la segona, vaig córrer cap a la línia de fons, vaig frenar carregant el pes a la dreta i vaig notar un ‘cloc’, com si l’os es desplacés, a l’alçada del cap del fèmur del maluc dret. Va ser molt ràpid, com un mal gest.

Vaig seguir jugant, però ja gairebé no vaig pujar més la pilota i si ho feia, la passava aviat. No podia córrer gaire. Em feia mal i vaig passar tot el segon quart assegut. Però volia tornar a sortir. Encara tenia la il·lusió de poder fer una de les moltes jugades espectaculars que tantes vegades he imaginat. Una passada mirant cap a una altra banda, el meu dribling especial, un revers, una cistella, els moviments que havia practicat amb el Xavi Rey… Però tot i que a la meva imaginació, i fins i tot jugant sol, les he practicat moltes vegades, sense cap mena de pràctica en partits, el cert era que era gairebé impossible aconseguir-ho. I més, sense amb prou feines poder córrer. Però mai es perd l’esperança i, segur que si hi ha una propera vegada, somiaré de nou el mateix.

Així que volia exhaurir tots els minuts que pogués a la pista, però a la vegada era conscient que em costava molt fer res. Sentiments contradictoris que es tenen quan les coses realment t’importen. I després d’un temps mort, gairebé vaig fer una d’aquelles jugades. Va ser d’una manera força peculiar. Treiem nosaltres des del mig del camp i per algun estrany motiu tots els nostres jugadors es van posar al camp que nosaltres defensàvem i els jugadors de l’altre equip també s’hi van posar, tots excepte un. Li vaig dir al Thibault que em passés la pilota corrents. Hi havia un passadís fins a la cistella contrària. Vaig córrer tot el que vaig poder, oblidant-me de la cama. Mentre botava i m’apropava a la zona, tota la nostra banqueta cridava, com dient que què estava fent. El jugador contrari, va sortir a defensar-me, vaig canviar una mica la trajectòria i vaig anar un pèl massa cap a la línia de fons. Ja no tenia un bon angle per tirar a taulell i vaig llençar directe a cistella. La pilota va tocar el cèrcol dues vegades, primer a una banda i després a l’altre. Havia fallat. Però el jugador que em defensava, va agafar el rebot. Els del seu equip li van dir que tirés. Tothom es pensava que aquella era la cistella contrària. Va tirar i va anotar. Dos punts, però per quina banda? Jo ho tenia clar. Per nosaltres. La taula estava desconcertada. Però l’àrbitre simpàtica, tot i que reia per la situació, també ho sabia. 24-4, havíem trencat la mala ratxa. I com que els punts en pròpia cistella van al capità, dos punts per mi. De fet, me’n sentia responsable, era el que havia provocat la jugada, així que, tot i que no havia anotat jo, me’ls sentia força com a propis.

Abans de sortir de la pista a finals del tercer quart, encara vaig fer alguna bona jugada que recordo bé. Un dríbling per darrere l’esquena i una passada recta, ràpida i precisa cap al centre de la zona. L’equip contrari havia baixat la pressió defensiva i era més fàcil passar de camp. Havia arribat a l’alçada del triple, a la banda dreta. Vaig intentar escapar-me, però em van tancar amb un dos contra un. Vaig aturar-me, vaig agafar fort la pilota amb les dues mans i, des de fora la línia de tres, amb les mans per sobre del cap, vaig enviar la pilota com un làser a les mans del Florian que era al mig de la zona. Va tirar per sobre del seu defensor, però la pilota no va entrar. Una llàstima.

Dia 7 IMG_0236

A l’últim quart, des de la banqueta, vaig veure com el Gerard posava el 29-6 al marcador. Els americans havien seguit ficant triples. Sis o set en tot el partit. Vaig sortir de nou quan faltaven dos minuts. Coixejant. Amb prou feines, arribava al mig del camp i tornava. El John era qui pujava la pilota. Quedaven 30 segons i creia que ja no en tindria cap més. Ells la van ficar, 31-6 i vaig agafar la pilota. Vaig anar de nou cap a la línia de fons, per la banda dreta, vaig arribar molt a prop de la cistella, anava a tirar, però tenia un jugador alt se’m va posar davant. Un dels seus companys li va dir que ens deixés tirar, però ja era massa tard, no tenia espai. Vaig girar cap enrere, la pilota em va mig caure amb la pressió de la mà del defensor, però la vaig aconseguir empentar cap al John que era just darrere. Va tirar i va anotar. 31-8 i assistència de pacotilla per acabar. El partit s’havia fet llarg i dolorós. Ens vam saludar i jo vaig seure al banc. En total havia fet dos punts, dues assistències, un robo de pilota i aproximadament quatre pèrdues. Però no podia fer gaires valoracions estadístiques, per molt que m’agraden, ja que el meu cap ara donava voltes a la cama. Feia estona que no em parava de tocar la part superior, la juntura del fèmur amb la pelvis. Els hi vaig comentar al Carles i al Kevin que van anar a buscar el fisio. No li vaig saber explicar gaire bé el que havia passat. Era un dolor que baixava de dalt a baix fins al genoll. Li vaig dir que no havia sigut cop, sinó com un mal gest. Em va dir que prengués algun antiinflamatori i em va fer fixar una bossa de gel, que va anar baixant del quàdriceps al genoll. No va servir de gran cosa. Amb prou feines podia caminar. Sort de les dues crosses.

Des que m’havia lesionat, en cap moment vaig pensar en la competició de tennis taula. No ho vaig fer fins que no es va acabar el partit. Alguna altra vegada havia tingut aquella sensació, aquell mal, i normalment el dia següent, tot i que amb molèsties, em podia moure prou bé. Per això durant el partit, tot i el dolor, no m’havia preocupat gaire, però un cop es va acabar i va anar passant l’estona, les coses van canviar.

La tarda es va fer llarga. Els altres jugadors del Team Europe van anar a la piscina a relaxar-se. Jo vaig anar a descansar a l’habitació. Després, a mitja tarda, vam gravar una entrevista on jo feia de reporter amb la Caroline. Va estar bé, la conversa va ser agradable, però arribar-hi i tornar-ne va ser una tortura. El passadís que anava cap a la nostra habitació es feia quilomètric. Qualsevol moviment era un patiment. Una mica més tard amb el Carles vam tenir una petita discussió. Era normal. Per ell havia arriscat massa. No valia la pena posar en perill el tennis taula per uns minuts més de bàsquet. El tennis taula era el que m’havia dut allà i era el que tothom estava esperant. Jo també li vaig explicar el perquè havia seguit jugant. Els dos teníem raó.

Dia 7 IMG_0244

Al vespre, amb els del documental vam anar a comprar una pomada antiinflamatòria a una d’aquestes farmàcies que tenen que més que una farmàcia semblen un supermercat. Per acabar-ho de rematar, al cotxe, recolzant la mà al seient, se’m va tornar a dislocar el dit índex de la mà dreta, com al dia del futbol. Per sort, me’l vaig aconseguir recol·locar sense gaires complicacions i sense que ningú se n’adonés. Ja no venia de més dolor. A la nit, vam anar a la trobada tècnica on explicaven el funcionament de les competicions del dia següent per tenir els quadres del tennis taula. Els de la meva categoria encara eren provisionals. L’endemà, a part del ping-pong, al matí hi havia la competició de voleibol. Em sabia greu, però no hi aniria, ni a jugar ni d’espectador a animar. Havia de reservar totes les forces possibles. Ben d’hora, a les set, també hi havia una reunió de la federació internacional d’esports per gent baixa. M’hauria agradat anar-hi, però també me la perdria. Aprofitaria totes les hores que pogués per dormir. Ho necessitava.

Tornant a la residència amb el cotxe, tot eren cares llargues. De totes maneres, no me’n penedia de la decisió d’haver seguit jugant. En la mateixa situació, hauria fet el mateix una vegada rere l’altra, n’estava segur. Així que de les coses que sempre hauries fet igual, no te’n pots penedir. No tenia sentit penedir-se’n, perquè era el que jo volia fer. Volia jugar a bàsquet. Evidentment que estava preocupat. La cama no tenia gens de bona pinta. Malauradament no era com les altres vegades que havia experimentat mal gests similars. I encara em sabia més greu per tota la gent que tenia al darrere, per tota la gent que em seguia. De totes maneres, la situació era la que era. Havia de dormir, descansar, posar-me la pomada tantes vegades com calgués, fer lleus estiraments, mobilitzar la cama amb suavitat i prendre una muntanya de pastilles. Ja no hi havia res més a fer, el que hagués de passar l’endemà al tennis taula, passaria.

Fotos d’aquest post fetes per: Oriol Gispert, Enric Ribes, Carles Millera i Membres i familiars del Team Europe.

Share on Twitter

Resum dels Jocs (3a part)

De nou, ens vam llevar ben d’hora sense problemes. Força abans de les 6h teníem els ulls ben oberts i sentíem passar el tren de mercaderies que tocava la bocina abans de creuar el pas de nivell de prop de la universitat. Ens vam dutxar i vam anar a esmorzar, aquesta vegada em sembla que ja cereals amb llet de soja amb gust de vainilla, ja que allà les coses soses i naturals no estan gaire de moda. Fos com fos, menjant bé o malament, per fi havia arribat el primer dia de competició del Team Europe com equip. Aquí, un dels meus neguits es podia fer realitat. Tot i ser uns mundials de gent baixa, sabia perfectament abans d’anar-hi que jo seria dels més baixos i dels més lents de la competició. En esports individuals aquesta diferència encara la podia suplir amb l’estratègia i amb tot l’entrenament realitzat. Als esports d’equip jo m’imaginava com un 600 contra un Ferrari. Si algú corria pel meu costat, l’únic que podria fer era limitar-me a veure’l passar. No volia ser cap mena de càrrega per l’equip, així que ho havia de donar absolutament tot en el poc temps que jugués. La meva idea inicial era jugar entre 5 i 10 minuts per partit i la resta d’estona animaria des de la banqueta. De fet, abans de saber que formaríem l’equip d’Europa, no m’havia ni apuntat a futbol, però una vegada el vam muntar, no ho vaig dubtar gens i em vaig inscriure a tots els esports d’equip per fer pinya.

Així doncs, cap a dos quarts de nou del matí amb el Carles ja érem als camps de futbol de davant de la residència. Vam ser dels primers en arribar-hi i vam mirar com havien quedat els encreuaments. Començàvem directament a la segona ronda amb els Bulldogs de Gran Bretanya. A priori era un enfrontament complicat. Els equips britànics portaven temps entrenant junts i nosaltres amb prou feines havíem jugat un partit de costellada amb la meitat dels jugadors feia dues tardes. Fos com fos, el que sí que era segur és que lluitaríem al màxim. Tots els membres de l’equip d’Europa estàvem entusiasmats per l’inici de la competició. A més, el futbol era l’esport preferit de molts dels nostres jugadors, així que l’entrega extra que aquesta motivació proporcionava segur que es faria notar. De mica en mica va anar arribant tothom. Com que els membres d’Irlanda i algun altre jugador s’havia unit feia poc a l’equip, no tothom tenia les samarretes blaves del Team Europe. Per sort, en teníem alguna de sobra d’alguns integrants que no participaven a futbol i amb alguna altra samarreta blava de França i alguna més de cotó, gairebé tots vam acabar més o menys conjuntats.

Dia 5 1005791_488838337876280_1678680095_n

Era hora ja doncs de començar l’escalfament. Ens tocava jugar al camp 4 i el Kevin va dirigir l’entrenament. Unes quantes curses suaus, una mica d’estiraments, una roda de xuts i una rotllana passant-nos la pilota. Aquí jo ja vaig tenir el primer contratemps. Mentre fèiem estiraments de cames, se’m va dislocar el dit índex de la mà dreta… Sí, força curiós. Recolzant la mà a terra per posar-me en la postura adequada, el dit va decidir que a partir d’aleshores ja no volia apuntar recte amunt com la resta, sinó que preferia fer-ho en un angle de 45º una mica endavant i cap al costat. La sensació era una mica estranya, no em feia especialment mal, però per més que intentava moure’l no em responia. Mentre la resta de l’equip seguia fent estiraments, jo vaig dissimular, tampoc volia fer-ne un gra massa i preferia solucionar-ho per mi mateix, i vaig estar els següents 3 ó 4 minuts intentant-me’l recolocar. A mesura que anava passant l’estona i que les meves tentatives no tenien efecte, el dit oposava molta resistència, em vaig començar a preocupar. No podia pas jugar a tennis taula amb el dit d’aquella manera! Vaig respirar fons, vaig fer un últim esforç i amb un “crac” el dit va tornar al seu lloc. Ara sí que em feia més mal. Mentre la resta de l’equip seguia amb l’escalfament, vaig anar a la bossa, m’hi vaig posar ungüent del tigre i em vaig enrotllar el dit amb esparadrap lligant-lo amb el dit del mig perquè així quedés fixat. Uns instants més tard, ja em vaig afegir a la resta.

Vist des de fora, i vist des de dins del meu cap també, un entrenament meu ha de ser curiós. Havien passat molts anys des dels últims Jocs Mundials on havia jugat a bàsquet i encara més anys des que havia jugat amb l’equip del Pins, la meva escola primària, però la sensació era la mateixa. Tothom anava en grup a les curses suaus creuant l’amplada del camp, alguns una mica més avançats que els altres, però tots força junts i jo sol, no sé quants metres més enrere i fent-ne menys de la meitat. A ulls externs a algú li pot semblar que no m’hi esforço, però ja des de petit m’he conegut bé i he sabut que no tinc gaires curses bones a les meves cames i sempre les he preferit reservar pels partits. Quin sentit té reventar-me ja a l’escalfament! No és que sigui un tema muscular, és d’articulacions (principalment de genolls, de peus i de malucs). Total que sempre he preferit treballar més la tècnica i la tàctica, fer uns bons estiraments i activar una mica les cames per posar-me a punt. Per sort, aquí als Jocs tothom ho entenia, tampoc calia donar explicacions.

Dia 5 1119993_10151827117017682_1957269342_o

Seguint amb l’escalfament, vaig marcar un gol i tot. L’únic que faria, de ben ben a prop, conduint la pilota fins a un metre del porter i xutant arran del pal. Em va fer il·lusió. Després a la roda de passades, encara em vaig defensar prou bé i ja era hora de començar el partit. Les meves virtuts al futbol són quasi nul·les. Em limito a saber controlar la pilota si me la passen, a saber fer passades curtes amb l’interior del peu i para de comptar. Per això em va sorprendre quan el Kevin em va fer sortir al vuit titular, sí vuit i no onze. Encara que no haguéssim entrenat mai junts, encara que fos el nostre primer partit, encara que les nostres possibilitats de fer res a la competició eren remotes, un cop ets al camp, el teu esperit competitiu no et deixa deixar-te anar i no donar-ho tot. I més encara jugant en equip on tot un grup depèn del que fas. Jugar és una responsabilitat, sortir de titular també ho és. Però era una responsabilitat que m’agradava. Un cop vaig ser al camp, tot el que havia pensat prèviament de dosificar-me, de jugar poc a futbol, tot ho vaig oblidar. Aquesta sensació de formar part d’un grup, de tenir una funció, de treballar per un objectiu comú i de veure que tots estem a una. Així de seriós és com em prenc jo l’esport, però tot i que pugui semblar una presió, per mi no ho és, és un repte i amb els reptes disfruto i m’ho passo bé. Aquesta és la sensació que buscava i de mica en mica es va anar fent més gran, fins que ens va atrapar a tots. Aquesta va ser la màgia del Team Europe.

Tot i que a la majoria d’esports les normes eren les que tots coneixem, al futbol hi havia algunes petites diferències. El camp era de futbol set, però hi jugaven vuit jugadors, contant-hi el porter. Les parts eren de 25 minuts cada una i es podien fer tants canvis com es vulguessin, fins i tot de jugadors que ja haguessin estat substituits. No es podia rematar amb el cap, ja que hi havia atletes amb problemes a les cervicals derivats del seu tipus de displàsia, fet que va provocar postures força còmiques i jugades ben enrevessades. Tampoc es podien fer entrades per terra i els serveis de banda, tot i que igualment amb dues mans, no calia que es fessin per sobre del cap i es podien fer estil cullera.

Abans de l’inici del partit, el Kevin ens va reunir a tots i, fent una rotllana i ajuntant les mans al mig, va néixer el crit de guerra que ens va acompanyar durant tots els Jocs. One, two, three… Europe! Finalment, vam saltar el 8 inicial al terreny de joc. A la porteria el Julien de França, a la defensa el Thibault d’Holanda a l’esquerra, el Florian d’Alemanya a la dreta i jo al centre, al mig del camp el John d’Irlanda, una mica més avançat a l’esquerra, el Max d’Alemanya, a la dreta el Jonathan també d’Alemanya, i a la punta el Niall d’Irlanda. L’inici del partit va ser molt igualat. Era un matx d’anada i tornada. Nosaltres a davant teníem molta qualitat. El Max i el Niall feien grans jugades individuals per la banda i el Jonathan tenia un molt bon xut i gran potència física. Moltes vegades es van trobar amb grans aturades i sortides de la portera britànica. Amb guants i ulleres d’aviadora per protegir-se la cara, contrastava amb el Julien que no tenia cap mena d’equipació, a part de les canyelleres (més conegudes com a “espinilleres”) obligatòries. Quan teníem la pilota, tot l’equip pujava i jo era l’únic que mantenia la posició a la defensa. Aquí és on patíem més per tallar els contraatacs. Amb la gran ajuda del Thibault que baixava ràpid i amb el que ens coordinàvem bé per tapar els espais, vam aconseguir contenir totes les pujades dels Bulldogs. El Julien també va fer un parell de bones aturades i jo vaig tallar unes quantes pilotes i fins i tot vaig desviar algun xut a porteria. La tensió era màxima. Cada vegada que tenia la pilota el seu davanter centre, un jugador ràpid i molt fort físicament, el perill era imminent. Quan estava u contra u amb ell, o amb qualsevol altre jugador, la meva feina no era prendre-li la pilota, amb les meves cames curtes era ben difícil que ho aconseguís. L’únic que faria intentant-ho seria desequilibrar-me i deixar obert així l’espai perquè em driblés fàcilment. El que havia de fer era aguantar al màxim i guanyar temps perquè la resta del nostre equip es replegués.

Dia 5 IMG_0187

Van anar passant els minuts i cap a la meitat de la primera part vam ser nosaltres els que vam obrir el marcador. L’eufòria es va destapar. 1-0, podíem guanyar. A partir d’aquí, el partit es va tornar encara més boig. Els atacs rivals van augmentar d’intensitat i alguns dels nostres van començar a notar els efectes de tant córrer amunt i avall. El Kevin va iniciar la roda de canvis. El William de Finlàndia va reforçar l’atac, el Milan de Sèrbia el mig del camp i el Sean d’Irlanda la defensa. Amb l’entrada del Milan, es van succeïr una sèrie de jugades còmiques. Vam tenir dos córners seguits a favor i als dos va fer grans rematades de cap… L’àrbitre, seguint el reglament, va pitar-nos dues faltes en contra. El Milan es queixava que la norma era estúpida i tots els companys i els nostres ‘suporters’ des de la banda li dèiem que era igual i que no rematés més de cap. Tot s’ha de dir a favor seu, que és molt difícil no rematar de cap una pilota que et passa a prop. És una cosa instintiva que et surt de dins. Però una cosa és fer-ho per instint i l’altre és anar-ho a buscar expressament. Ara bé, més endavant, jo i molts altres, el Milan de nou inclòs, també vam caure a la trampa.

Les rematades o no fortuïtes de cap i els múltiples errors en serveis de banda, molts es van haver de repetir i van canviar de mans diverses vegades per haver-los realitzat de manera incorrecta, et feien ser conscient que en qualsevol moment una tonteria podia fer canviar el signe del partit. Jo seguia concentrat, amb una bona lectura del camp i amb petits sprints aconseguia cobrir bé els forats. Sentia que estava fent una bona feina i sorprenentment encara tenia forces per continuar. Cada vegada que s’apropaven a la nostra àrea l’adrenalina pujava. Cridava als companys perquè baixessin, assenyalava els espais que s’havien de cobrir, tapava les bandes, rebutjava pilotes… la tensió s’acumulava, però amb cada bona acció la sensació de satisfacció i d’alleujament també s’incrementava. Era una barreja d’emocions. Finalment, però, a falta de cinc minuts perquè s’acabés la primera part, vaig demanar el canvi. Necessitava agafar una mica d’aire. Va entrar el John de nou, ara al centre de la defensa, i també la Sinéad d’Irlanda al mig del camp.

Des de la banqueta, les coses es viuen una mica diferent, però no per això les emocions deixen de ser intenses. Cert que ja no has de tenir els cinc sentits posats per no cometre errors, però un cop ja has recuperat una mica de forces, t’has d’entregar a animar l’equip. A més, tens una bona perspectiva del terreny de joc, en tot moment amb la vista ets al centre de la jugada i cada ocasió de gol a favor o en contra, es viu de forma trepidant. En l’apartat d’animar, nosaltres teníem molta sort, potser érem un grup petit, però la família irlandesa del Team Europe, més la resta d’acompanyants, eren els més sorollosos de tots. Pel bo i pel dolent, sempre t’encoratjaven i això donava una empenta extra a l’equip i feia que en cap moment poguessin decaure els ànims de cap dels jugadors. Precisament, el suport del nostre públic va ser molt important quan a falta d’un o dos minuts per acabar la primera part ens van empatar. Va sonar el xiulet i tot l’equip va venir cap a la banqueta a descansar. Teníem cinc minuts. Ho estàvem fent molt bé i l’empat no ens havia de desanimar. Jo li vaig dir al Kevin que volia tornar a sortir d’inici a la segona part. Suposo que per un excés d’energia i perquè a ningú li agrada gaire quedar-se molta estona quiet sense fer res ni sense tocar pilota, la tendència natural d’un equip com el nostre no gaire disciplinat per falta d’entrenament és la d’anar cap amunt a l’atac quan es té la pilota. En canvi, per mi, mantenir la posició no és cap esforç, de fet és una benedicció, així que l’estona que no havia estat al camp, la defensa havia quedat una mica descuidada. Per sort, això amb l’arribada del Gerry, el nostre porter sorpresa més endavant, es va solucionar. Un gran líder, amb edat i autoritat, que entenia bé el joc i que sabia col·locar a la defensa on tocava. Però no m’avanço als esdeveniments. Total, que fos com fos, la meva falta de mobilitat, en aquest cas, era d’utilitat!

Van passar els cinc minuts. 1, 2, 3… Europe! De nou era al terreny de joc. A la segona part, vam començar amb molta empenta. Vam crear bones ocasions i seguíem concentrats en defensa. Als primers deu minuts vam marcar dos gols. Semblava increïble! 3-1 era una gran avantatge al marcador. Tot indicava que contra pronòstic podíem passar de ronda, però encara quedava molt partit i l’últim quart d’hora es va fer molt llarg. Va ser un atac i gol per part dels Britànics. El joc es va concentrar al nostre camp i cada vegada que havíem de treure de porteria era un drama. Sortir amb la pilota jugada era impossible i les pilotades cap endavant del Julien acostumaven a anar molt centrades i els contraris les recuperaven ja encarats i atacant amb embrenzida. La tensió era enorme i a mesura que anaven passant els minuts encara anava més en augment. Jo seguia tallant pilotes i fins i tot vaig aturar unes quantes ofensives per la banda. En una d’aquestes, vaig caure a terra i el dit se’m va tornar a dislocar. Per sort, aquesta vegada el vaig poder recol·locar amb facilitat, no hi havia temps per perdre. En cap moment vaig mirar a la banqueta perquè em substituissin. Les rotacions seguien, però sentia que la meva feina era important. Allà és on volia ser, amb les emocions bullint dins del meu cap, com una olla a pressió, a punt per alliberar-se en qualsevol moment.

Ja quedaven menys de deu minuts. Córner a favor de l’equip britànic. Fins aleshores els havíem defensat bé. Van xutar directe a porteria. Ras, per terra. La pilota va rebotar a les mans del nostre porter quan la intentava agafar i va anar cap a dins. Gol. Momentàniament gran part de la nostra tensió va caure. Però la sensació només va durar fins que vam treure del mig del camp. No podíem abaixar els braços, encara anàvem per davant. Amb el Julien durant bona part del partit havíem comentat les jugades. Ell ho estava passant molt malament a la porteria. A l’hora d’escollir, ningú s’hi havia volgut posar i li havia tocat a ell que s’hi havia resignat, però que havia avisat que no en sabia gaire. Posant-me a la seva pell, era una posició complicada, no volia fallar, però tenia poca confiança en sí mateix i la sensació de culpabilitat encara va augmentar més al cap de pocs instants. A falta de dos minuts per acabar el partit, ens van empatar. Xut des de la frontal que va rebotar a les cames del Julien que no va poder atrapar la pilota, amb tanta mala sort, que va quedar a mig camí d’entre ell i jo. Vaig intentar arrancar per rebutjar-la, però no sóc gens ràpid. Per darrere, abans fins i tot que pogués fer la primera passa, va aparèixer l’estrella de l’equip contrari que va rematar a plaer. 3-3.

No va donar temps de gaire més. La sensació de frustració era gran en tot l’equip. Ho havíem tingut tan a prop… però encara no s’havia acabat. No hi havia prórroga, anàvem directe a la tanda de penals. Abans de començar el partit hauríem signat arribar en aquella situació, així que tocava seguir lluitant. Era hora d’escollir els llançadors. Jo era evident que no ho seria. Els meus xuts amb la pilota aturada amb prou feines arriben a 5 metres i van a pas de tortuga. Per molt col·locats que puguin anar, qualsevol els pot aturar, i si els hi volgués donar una mínima potència, hauria de fer un punxot que podria sortir en qualsevol direcció. L’ordre va ser el següent: Jonathan, Niall, Max, Florian i Thibault. A la porteria vam fer un canvi, s’hi va posar el Jonathan i el Julien va respirar tranquil. Vam fer pinya al mig del camp i la tanda va començar. Començàvem nosaltres i el Jonathan no va fallar. 1-0. 1-1. 2-1. Parada del Jonathan. 3-1. 3-2. Error del Florian. Xut centrat que la portera havia aturat. No passava res. L’havíem d’animar. Donar suport als companys és molt important i això és una cosa que també podia fer. Els hi tornava a tocar a ells. Tenien l’ocasió per empatar. Era el torn del millor jugador dels Bulldogs. El Jonathan era sota pals. Alt i fort ocupava bona part de la porteria. Es va apropar a la pilota, va xutar i la va enviar fora. Seguíem per davant! Els nervis eren màxims. Era el torn del Thibault. Si marcava ens classificàvem. I no va fallar! Tots els nervis van desaparèixer. Havíem guanyat. La sensació de satisfacció era enorme. Els somriures no es podien amagar. Un equip del Facebook havia fet saltar la sorpresa. Ens vam saludar amb els contraris. Havia sigut un gran partit. Vam reunir-nos al centre del camp i 1, 2, 3… Europe!

Dia 5 1172639_603660249684120_1062310120_o

El següent partit era al cap d’una hora. Al camp del costat jugaven Austàlia amb un altre equip britànic, els Lions. El guanyador jugaria contra nosaltres per una plaça a la final. Sí, el quadre era una mica estrany. Nosaltres per sorteig havíem començat a la segona ronda. De totes maneres, tot i que el partit era per arribar a la final, si perdíem no anàvem al partit pel tercer i quart lloc, sinó que entràvem al quadre de repesca. Vam aprofitar aquella estona per descansar, menjar i beure una mica. Jo també vaig millorar la fixació del dit índex perquè no es tornés a dislocar amb un nou embenatge amb esparadrap. Mentrestant, tots érem a un dels laterals del camp observant els propers rivals. Semblava clar que serien els Lions. No tenien grans individualitats, o bé, potser era més correcte dir que cap d’ells destacava per sobre dels altres perquè tots eren molt bons. A més, jugaven en equip, compenetrats, utilitzant les bandes i movent la pilota. Això va ser la nostra perdició. Ens vam despertar del somni de cop. Va començar el nostre partit. Érem gairebé el mateix 8 titular. El Milan s’aniria tornant a la porteria amb el Julien i el Jonathan començava a la banqueta perquè volia descansar una mica més. Ràpidament ens van superar. Aquí, la meva visió de joc només em servia per adonar-me’n que havia de ser a tres llocs diferents a la vegada i que no era prou ràpid per amb prou feines arribar a cap d’ells. Els Lions es coordinaven, iniciaven vàries desmarcades a la vegada i es movien molt bé entre espais. Eren l’equip que havia guanyat els últims World Dwarf Games ara feia quatre anys i s’havien seguit entrenant de valent per endur-se de nou el campionat. La seva superioritat i la nostra falta d’organització defensiva es van fer aclaparadores. Vam poder rebutjar alguna pilota i fins i tot el Milan i el Julien van fer bones parades, però no va servir per evitar la pluja de gols. 1-0. 2-0, gol nostre en pròpia porta. 3-0, gol després d’un tir lliure indirecte a dins de l’àrea. Per un acte reflex, vaig rebutjar una pilota amb el cap. El van picar una vegada i el vam aturar, però per algun motiu que en aquells moments no vaig saber desxifrar, el van repetir i van marcar. En qualsevol altre partit, si hagués sigut un error decisiu, potser se m’hauria quedat clavat a la consciència, però en aquest les errades queien per totes bandes. Igual que la pluja de gols. 4-0, de nou nostre en pròpia porta. Els dos després de centrades des dels extrems. 5-0. Ja duïem un quart d’hora i no hi havia res a fer. En aquest partit em vaig sentir inútil. La seva superioritat física i de joc era enorme. Una de les poques coses bones que vaig fer, va ser llançar-me a terra per evitar una nova pilota que em venia a la cara a dins l’àrea. Els del documental, que no sabien la norma que no es podia tocar amb el cap, es van pensar que m’havia espantat. A falta de cinc minuts per acabar la mitja part, em van substituir. Al descans ens en vam anar ja amb un 6-0.

I aquí va aparèixer el nostre porter estrella. El Gerry. Diria que havia acabat la seva competició de tir de veterans i ens havia vingut a reforçar. Ràpidament es va fer amb les regnes de l’equip. Des de la porteria donava ordres per col·locar la defensa, perquè tothom es replegués després d’una pèrdua de pilota, per pujar cap amunt i guanyar espai quan tocava. Les seves instruccions no eren com les meves, d’una persona que amb prou feines ha jugat a futbol, les seves tenien pes, per edat i per convicció i amb el canvi de posició del Jonathan a la defensa, tot l’equip va guanyar solidesa. A la segona part el nostre objectiu era el de marcar un gol. Jo ho vaig viure intensament des de la banqueta. Animant amb la resta de l’equip i dels nostres grans ‘supporters’ que no ens deixaven de fer costat. Tot i així, va caure el 7-0. I més endavant, el 8-0, però entremig, ens van anul·lar un gol legal per fora de joc. I no ho era per un metre ben bo. Des de la banda, ho vam veure perfectament. El Niall s’havia escapat entre línies i després de perseguir una passada llarga, va clavar una vaselina al porter. Un golàs. El vam celebrar com si ens haguéssim posat per davant. Els britànics van flipar i va i ens el van anul·lar. Ja a les acaballes, sí que vam fer el 8-1, diria que va ser el William, així que ens en vam anar a la repesca amb un mínim bon regust de boca.

Eren gairebé la una del migdia i per variar se’ns feia tard per dinar, així que vam haver de córrer. A les tres començava el següent partit, contra Austàlia, que després de perdre amb els Lions havia superat una ronda del quadre B. No hi havia gaire estona, així que va ser dinar i tornar al terreny de joc. Vint minuts abans del partit vam començar l’escalfament. També per variar jo no vaig córrer gaire. Em vaig centrar en els estiraments. L’equip es veia cansat, però amb ganes de seguir en competició. Si guanyàvem, ens plantaríem al partit pel tercer i quart lloc que es jugaria tot seguit. Era millor no pensar-hi, ens havíem de centrar en l’encontre actual. Vam fer un petit rondo, d’aquests que qui perd la pilota va al mig. Jo vaig patir força, ja que pensava que si m’hi tocava anar, ja no en sortiria, però gràcies a la concentració extra i com que tampoc vaig tocar gaires pilotes, me’n vaig poder salvar. Fins i tot, vaig fer alguna passada destacada de banda a banda del cercle. Força sorprenent.

Dia 5 1270047_603661179684027_1407783744_o

Era hora de nou del partit i de decidir el vuit titular. Aquesta vegada va ser: el Gerry a la porteria, a la defensa el Thibault per l’esquerra, el Jonathan per la dreta i jo de nou de central, al centre del camp el John de mig-centre, el Max a l’esquerra i el Florian a la dreta, i finalment el Niall de davanter centre. Tornava a ser titular i de nou amb moltes ganes. Les cames ja no eren les mateixes del matí, però encara tenia corda. Austràlia basava gran part del seu joc en dos puntals, dos jugadors molt superiors físicament, ràpids i alts, un al centre de la defensa i un davanter centre molt habilidós. La resta de jugadors feien de suport al seu voltant. També cal destacar-ne el porter, corpulent i un malson per nosaltres durant tot el partit. Així doncs el matx va començar. Als instants previs, el Gerry i el Kevin m’havien dit que quan tinguéssim la pilota avançaríem la defensa per poder enganxar als australians en fora de joc. Era una tàctica que em suposaria força més desgast físic i encara més d’estrés per estar atent i tornar ràpidament enrere quan calgués. Fos com fos, encara que no els enganxéssim amb fora de xoc, l’estratègia crearia un bon espai de seguretat entre el porter i la seva davantera. Haurien de començar els atacs des de més enrere del camp i això donaria més temps al Thibault i al Jonathan per recuperar la posició.

Els primers minuts els vam dominar força. El Niall i el Max creaven molt de perill i el seu defensa central i el porter van fer diverses intervencions de mèrit. Per la nostra banda, entre tots havíem aconseguit repelir unes quantes embestides dels ‘aussies’. De nou, vaig tallar uns quants contraatacs enviant la pilota o a fora o cap endavant. En un d’aquests talls, vaig fer una bona passada amunt cap al Max que va iniciar un contra-contraatac. També vaig parar un xut de fora l’àrea que m’anava a la cara amb les mans. O era pilotada a la cara, és a dir falta, o mans. L’àrbitre va veure que m’estava protegint i va deixar seguir el joc. En una altra ocasió, també vaig refusar una pilota perillosa amb el cap, per la qual vaig rebre molts aplaudiments dels nostres seguidors, però com que va ser mig espatlla-cap, l’àrbitre també va decidir deixar seguir el joc. Uff… Jo ja patia, però per si de cas també era fora de l’àrea.

Arribada la meitat de la primera part, ens van pitar un penal sobre el Niall a favor. El vam prendre com una victòria, el partit estava sent molt dur i posar-nos per davant seria molt important. El va picar el mateix Niall i el porter el va aturar. Tocava seguir-ho intentant. Els australians a partir d’aquí van agafar més embranzida. Atacaven molt per les bandes i això feia que el Jonathan, el més atlètic del nostre equip, es quedés anclat a la banda i no pogués ajudar gaire amb el davanter centre australià. Aquí el Gerry ens va dir que canviéssim de posició. Jo ara jugaria de lateral. La jugadora que pujava per la banda era incisiva i ràpida, però possiblement jo la podria aturar i alliberar així al Jonathan. Entre els següents cinc i deu minuts vaig estar corrent amunt i avall per la banda. No les tenia totes, ja que ni la velocitat, ni la resistència són el meu fort, així que hauria d’estar encara més concentrat si calia. L’experiment, però, va sortir bé. Vaig tallar tres o quatre pujades de perill, si bé a cada una sentia que la gasolina se m’estava a punt d’acabar. Vaig lluitar cos a cos i vaig esprintar per tapar forats. El cert és que vaig patir més físicament a la banda tal com esperava, però vaig sortir satisfet de la bona feina. Em van substituir a falta de cinc o menys minuts per acabar la primera part i els companys i el públic em van felicitar per l’esforç i l’encert.

Seure a la banqueta va ser un alleujament fins a la mitja part. Després va ser una diversió i finalment va passar a ser un patiment. Alleujament perquè podia descansar. Ja no havia d’estar en tensió constantment i necessitava el repòs. Diversió quan vam marcar el gol que ens posava per davant al marcador. 1-0. Aproximadament a l’inici de la segona part. També he de reconèixer que a la banqueta hi havia molt bon ambient. El Milan, tant si era a dins com a fora del camp, s’encarregava de treure un somriure o una rialla a tothom amb les seves gesticulacions exagerades. Fins i tot, en algun moment em sentia malament que a la banqueta ens ho estéssim passant tant bé. La nostra feina era animar i donar suport. El que sí que és cert que és més fàcil fer-ho quan s’està content i hi ha bon ambient. I finalment patiment perquè ens van empatar i els últims deu minuts es van fer molt llargs. 1-1. Jo ja estava fresc i volia sortir al camp, però no vaig gosar dir-li al Kevin. Volia ajudar i em preocupava que si tornava a jugar al lateral, fos contraproduent per l’equip. El partit havia pres una dinàmica perillosa. S’havia tornat molt físic. Nosaltres dominàvem, però els seus contracops s’apropaven cada vegada més a l’àrea. El Gerry havia hagut de fer unes quantes sortides de mèrit. Volia entrar, potser de davanter, a una banda. La típica il·lusió que té tothom, però fredament, amb la norma del fora de joc, poca cosa veia que podria fer. Potser alguna passada, però per això necessitava una mica d’espai i en aquells moments cada pilota era mig un batibull. Així que em vaig quedar a la banqueta, observant, patint i veient com arribàvem de nou a la tanda de penals.

Dia 5 1150553_603660936350718_2055774294_o

Ens vam reunir tots ens cercle. Els llançadors serien els mateixos que a la tanda anterior. Aquesta vegada el porter seria el Gerry. 1, 2, 3… Europe! Xutàvem nosaltres primer, igual que a la tanda anterior. Hi va anar el Jonathan i va fallar. Tots els que érem a la línia central fent pinya el vam animar. Quedava molta tanda. Ara els hi tocava a ells. 0-1. Després el Niall es va refer de l’error durant el partit i va marcar. 1-1. Ells van marcar el següent, seguien amb l’avantatge. Ara li tocava al Max. El porter el va parar. Si ells marcaven, les coses se’ns complicarien molt. El Gerry el va aturar. Seguíem a dins. Després era el torn del Florian. Xut molt centrat que de nou el porter va parar. Si marcaven, el partit s’hauria acabat. Hi va anar el jugador australià i el Gerry va treure el puny i la va salvar. Tots vam aplaudir emocionats, però l’alegria va durar ben poc. L’àrbitre va fer repetir el penal. Deia que el Gerry havia mogut els peus endavant abans del xiulet. El van tornar a llançar i gol. L’aventura s’havia acabat, 1-3 a la tanda de penals. Tota l’adrenalina, tota la tensió va caure en picat ràpidament. No tornaríem a jugar a futbol. Jo volia que continués, un partit més. Volia tornar a saltar al camp, a sentir-me part d’un equip, útil, a lluitar tots per un mateix objectiu… però encara quedaven uns quants esports i noves oportunitats per fer-ho.

La resta del dia va ser de descans. Vam estar gravant una conversa-entrevista amb el Thibault, on jo feia de reporter. A la nit, l’Oriol va repassar les gravacions del partit i va comprovar que el Gerry no havia mogut els peus al penal decisiu. Va saber greu, però ja no s’hi podia fer res. Com a consol quedava que ells encara haurien tingut un altre penal per guanyar. Al partit pel 3er i 4rt lloc, Austràlia va perdre amb un equip d’Estats Units, així que molt segurament a nosaltres ens hauria passat el mateix, però ens hauria agradat intentar-ho.

L’endemà era el dia lliure dels Jocs. S’havien organitzat unes quantes activitats, com un partit de flag football (futbol americà sense contacte), una sortida a pescar i un clínic de tennis. Jo amb previsió, no m’havia apuntat a cap d’elles. Tenia la intenció que fos un dia completament de repòs, però ja al vespre sabia que no seria així. Al matí tocava entrenament de tennis taula cortesia de la BBC i a la tarda entrenament de bàsquet i de volei amb el Team Europe. Per fi, havia arribat el moment que tant esperava, jugar al nostre propi equip de bàsquet. Les expectatives de victòria no eren altes, però tenia ganes de veure què podíem arribar a fer. A futbol ens havíem superat, així que, tot i sabent que el bàsquet és un esport molt més tècnic, tampoc volia descartar res.

Fotos i vídeos que han aparegut fins ara al resum cedides per: Oriol Gispert, Enric Ribes, Carles Millera, Membres i familiars del Team Europe, Alan Holben, staff, voluntaris i organització dels World Dwarf Games.

Share on Twitter

Resum dels Jocs (2a part)

Igual que el dia anterior, a les cinc del matí ja teníem els ulls ben oberts, però no per voluntat, sinó per pura física, no hi havia manera de tornar-los a tancar. Per si el cansament que acumularíem als Jocs fos poc, el jet lag ens perseguiria fins a mitjans de la setmana següent. Ara encara érem a dissabte. La part positiva, però, era que així segur que no faríem tard a les competicions i, en aquest cas, a la cerimònia d’inauguració. A dos quarts de vuit havíem de ser a l’estadi, així que a les sis, després d’estar una hora desperts al llit, ens vam posar en marxa. Cap a tres quarts vam baixar a esmorzar i de nou més problemes per escollir el que menjàvem. Com que era el segon dia encara no estava mentalitzat que la millor opció era fer un esmorzar més o menys típic americà. Llesques de pà o torrades amb remenat d’ous i/o salsitxes i/o bacon o alguna altra variant. Així doncs, em vaig decantar per cereals, que aquesta vegada sí que els vaig veure. Per cert, aprofito per donar les gràcies a tots els voluntaris que ens van ajudar al Carles i a mi a dur les safates dels diferents àpats! Suposo que devien al·lucinar bastant amb les meves eleccions! Així doncs cereals, però no pas amb llet, que no en puc beure. I el que ara no vaig veure va ser la llet de soja… així que cereals amb suc de taronja força radioactiu. Boníssim… diria que no vaig repetir…

Vam acabar-nos l’esmorzar i vam anar cap a l’estadi. De camí a peu vam trobar-nos el Milan. Va ser l’únic dia que vam anar caminant al lloc de competició. Però no ho malinterpreteu, no per culpa seva, sinó per la distància! Uns deu minuts més tard estàvem entrant a l’estadi de futbol americà universitari dels Spartans. Grandiós! En consonància amb tota la universitat. Espai per 75000 espectadors, pantalles gegants… Moltes de les delegacions ja havien arribat i s’estaven col·locant per les fotografies oficials. A mi em va estranyar que la inauguració es fes en aquell estadi tan enorme. Nosaltres i els pocs espectadors que vinguessin hi quedaríem minúsculs. I efectivament, la inauguració no era allà. L’estadi només era per les fotografies, cosa que estava bé perquè almenys hauríem tingut l’oportunitat d’entrar-hi. De totes maneres, tot i un estadi tan gran, estàvem tots apilats a una de les graderies laterals. Ens van dir que ens poséssim per ordre alfabètic de països (en anglès), que així anirien passant els fotògrafs. El problema va ser que, si no recordo malament, primer hi havia col·locada Austràlia, després Canadà, fins aquí crec que tot bé, però després ja venia Índia i finalment els Estats Units, que com que eren una gran massa era difícil que es desplasséssin més enllà. Total, que no sabíem on posar-nos. Irònicament, no hi havia lloc. Finalment, entre Índia i Estats Units s’hi va posar Holanda, així que nosaltres ens hi vam acoplar unes files més avall. Aleshores van aparèixer una sèrie de voluntaris amb les banderes dels diferents països. Com que nosaltres no duïem cap distintiu, a diferència de la resta de delegacions que anaven totes ben uniformades, el nostre va tenir una mica de feina per trobar-nos. Finalment ho va aconseguir, però el que no ho va fer va ser el fotògraf oficial que se’ns va deixar. Tot ja anava amb la impressió de delegació d’estar per casa que donàvem. D’estar per casa sí, però amb moltes ganes! El que sí que ens va fer la foto va ser a l’equip d’Europa. Per primera vegada estàvem tots els que teníem samarreta junts! I allà les vam repartir força depressa, ja que era hora de la desfilada.

Team Europe obertura

Ara sí que ben posats per ordre alfabètic, totes les delegacions estàvem en fila als passadissos interiors de l’estadi, per anar cap a una pista d’atletisme exterior amb unes graderies que havíem creuat de camí cap allà. A davant teníem el Milan de Sèrbia, després Holanda i tot seguit Irlanda, que conformàvem bona part de l’equip d’Europa, tot i que aleshores encara anava cadascú força pel seu compte. El grup d’Irlanda, però ja es veia que formaven una pinya ben compacta. A darrera hi teníem la Randika, una noia molt simpàtica que era la única representant de Sri Lanka, seguida de tot el Regne Unit i dels Estats Units, les dues delegacions més numeroses. De mica ens vam anar movent, vam sortir a l’exterior i des de darrere vam veure que les grades per la cerimònia d’obertura estaven plenes. No sabria dir quanta gent hi havia, potser unes 3000 persones, però feien goig i era molt més del que esperava! Tots els Jocs en sí van tenir una magnitud molt més gran que qualsevol altra competició a la que hagi anat.

La nit anterior a la reunió ens havien demanat que escrivíssim un petit text per presentar la nostra delegació. Jo no sabia què posar, així que em vaig presentar una mica a mi com a jugador de tennis taula i al Carles, com el meu entrenador i antic nedador paralímpic. El problema va ser que per no perdre el cotxe que ens havia dut fins al Kellogg Center (sí, Kellogg dels cereals Kellogg’s) vam marxar corrents sense tenir temps de donar el paperet amb la descripció, així que un cop a la residència vaig enviar un email amb el text a l’organització.

Era hora doncs de desfilar. A diferència dels Jocs de França, la cosa va anar força ràpida. No hi va haver banda prèvia, ni gossos de tura, ni cheerleaders, que hauria sigut més típic d’Estats Units, així que país a país vam anar passant per la recta principal de la pista d’atletisme. Per cada delegació sonava l’himne i deien el text de presentació pels altaveus. Pels països amb més tradició, explicaven l’origen de l’associació esportiva per persones de talla baixa, deien els esportistes més detacats i les fites més importants aconseguides a nivell de país, presentaven el “chef de mission”, l’encarregat de la delegació… Va arribar el nostre torn i va començar a sonar l’himne, una situació força nova per mi. L’speaker va començar a parlar i va dir “Spain: Joan Pahisa and Carles Millera” i aquí es va acabar la cosa. No havien vist l’email o de nou se’ns havien oblidat. Vaig anar avançant, amb una bandera catalana a l’esquena, que amb la mica de vent de cara, amb les poques espatlles que tinc i caminant inclinat amb una crossa, amb cada pas m’anava caient. Així doncs, la vaig agafar amb la mà esquerra lliure, mig rebregada, com un manyoc. Molt patriòtic tot plegat! Bé fos com fos, amb o sense himne, amb o sense text de presentació, amb o sense bandera, era un moment esperat, un moment d’alegria, un moment d’il·lusió. Com no m’he cansat de dir, jo als Jocs representava a totes les persones que m’han ajudat a anar-hi, a tots els que m’han seguit, a tots els que s’han sentit identificats amb mi en qualsevol moment del viatge, independentment de la seva procedència. A mi per anar als Jocs, cap federació m’ha ajudat econòmicament, així que jo representava a les persones. Vaig anar fins al final de la pista, amb el Carles al costat, somrient i saludant al públic.

Desfilada Spain

La resta de la cerimònia va ser curta, els parlaments oficials també ho van ser, cosa que realment s’agraeix, van cantar de nou l’himne dels Estats Units, que no falti, i van donar per oberts els Jocs! Entre el final de la cerimònia i l’inici de les proves d’atletisme, va passar una bona estona. Mentrestant, se’m va apropar molta gent que volia conèixer a l’únic representant d’Espanya. Volien practicar castellà amb mi. Molts nens petits que participarien a les categories júniors. Em va fer molta il·lusió i hi vaig parlar amb tots. L’avantatge d’anar sol als llocs, és que coneixes a moltes persones interessants. Ho heu de provar! També molts d’ells em van donar petits souvenirs dels seus països o regions, com ara pins o polseres. Va ser una llàstima no haver portat res per donar a canvi. Ho he de tenir en compte per la pròxima vegada.

Team India opening ceremony

Uns quants membres de l’equip d’Europa participaven a les proves d’atletisme, així que vam anar a les grades per animar-los. De totes maneres, encara que no hagués conegut a ningú, tenia ganes de veure la competició, però sempre és més divertit si tens a qui animar. Aquí, com que la gent encara no estava acostumada a la càmera del documental i també per raons d’on quedava millor que ens coloquéssim, vam acabar en una grada gairebé deserta, amb deu metres a banda i banda sense ningú. Sí que és cert, que teníem una gran visió de la línia d’arribada, però jo potser hauria sigut més partidari d’anar a algun altre lloc per poder parlar amb més gent. Ara bé, ja sabeu que jo un cop assegut no sóc gaire partidari de moure’m. Per sort, aquesta distància que crea la càmera va acabar desapareixent amb els dies, gran part gràcies a la discreció i a que tots els del nostre equip del documental eren molt simpàtics!

Vam estar mirant totes les proves de velocitat del matí. A l’última, als relleus, l’equip d’Europa format pel Julien de França i el Max, el Florian i el Jonathan d’Alemanya va quedar en quarta posició de la sèrie en un final molt ajustat. Després vam tornar a l’Athlete Village a dinar i a descansar una estona. Quan passaven cinc minuts de les cinc, va venir el Florian a la nostra habitació. A les cinc mateix resulta que havíem quedat per entrenar a futbol amb els membres del Team Europe, així que corrents em vaig posar els pantalons curts vam anar cap als camps de futbol del costat de la residència. L’entrenament, no va ser pas un entrenament en sí, van ser un parell de partidets, d’aquests estil del pati de l’escola on dos capitans escolleixen els equips. De fet, de l’equip vam ser sis o set jugadors, la resta eren d’Estats Units. Va ser divertit i molt útil per mi que feia segles que no jugava a futbol. Primer, em vaig posar al mig del camp, però ja amb dos minuts vaig veure que aquella posició no feia per mi. S’havia d’anar massa amunt i avall. Amunt quan atacàvem i avall quan defensàvem. La pilota mai es quedava quieta al mig del camp. Això no era el joc del Barça. Total, que em vaig recolocar de forma permanent a l’eix de la defensa. Qui hauria de dir que jo, baix i lent com sóc, acabaria de central! Però no va anar malament. La meva habilitat general a tots els esports per anticipar-me en la lectura del joc i per saber-me colocar on toca va anar bé per tapar forats i per tallar un parell o tres de pilotes. Dos partidets i una victòria i un empat. Gràcies en bona part a la bona actuació del Carles, que va jugar de porter i que va fer un parell d’aturades molt espectaculars amb les crosses! Així doncs, ens en vam anar satisfets a preparar-nos per la recepció VIP de les set de la tarda. Tot i així, no va ser res comparat amb les sensacions que vaig experimentar dos dies més endavant.

Entrenament futbol

La recepció VIP estava reservada pels “chef de mission”, entre els quals m’hi incloc, pels atletes paralímpics i per un acompanyant extra per delegació. Allà em vaig retrobar amb el Mitch, l’organitzador de la competició de tennis de taula, un gran jugador paralímpic de tennis taula amb el que havíem coincidit feia tres anys a Stuttgart al meu primer open internacional amb la selecció catalana de ping-pong. Vam estar parlant una bona estona i també em va presentar el seu fill, l’Ian de 12 anys, una mica més alt que jo i que també juga a ping-pong. Després, em vaig unir als membres del Team Europe, el Thibault, tot just havia trobat a un nou membre, el William de Finlàndia, i junts vam anar a la recepció oberta a tothom que hi havia a les vuit. Ens hi vam estar fins a les nou, els parlaments van ser gairebé els mateixos que a la recepció anterior, i aleshores vam anar a la reunió tècnica dels esports que es celebrarien el dia següent. Per variar, encara no havíem sopat i saltàvem de reunió a reunió. De totes maneres, el moment esperat ja estava a punt d’arribar, per fi em tocaria entrar en competició, bàdminton i natació!

 

Thibault i Joan a la recepció

L’endemà al matí ens vam llevar d’hora. A mi no em tocava competir fins a les 10:30h, però amb el jet lag dormir fins gaire tard era una cosa bastant incompatible. Així doncs, vaig tenir temps per preparar-me amb calma, cosa que m’agrada. Tenia les cames bé. Era una molt bona senyal després dels partidets de futbol del dia anterior a la tarda. Havia anat amunt i avall tot el dia, havia corregut pel camp de gespa natural, boterut i amb l’herba alta, però les articulacions no em feien mal. La preparació dels mesos anteriors i el repòs dels últims dies havien funcionat! Acabant d’esmorzar també em vaig prendre un antiinflamatori. Normalment no sóc gaire partidari de prendre’m pastilles. De fet, a la majoria de competicions no ho faig, només a les més importants per intentar estar al màxim nivell. Ja feia mesos però que estava mentalitzat pels Jocs. Seguiria un programa de paracetamols, aspirines i iboprufens als dies de competició per intentar controlar la inflamació de les articulacions i que no arribessin a nivells massa elevats de dolor. Això, juntament amb uns bons estiraments i dosificant els esforços m’havia de mantenir en bona forma el màxim de temps possible. Estic satisfet perquè la planificació va anar prou bé, més bé i tot del que pensava, almenys fins a la mala sort del dia del bàsquet. Però això ja arribarà.

Així doncs, després d’esmorzar vam anar cap al pavelló, l’IM West. Eren les 10h del matí, quedava mitja hora pel meu primer partit, segons l’horari previst de competició, així que vaig començar a desempaquetar. Prèviament, havia anat a buscar una de les raquetes que proporcionava la competició. Era bona, més bona que la que tinc a casa, que tampoc ho és gaire, però sobretot lleugera, característica que se m’adaptava a la perfecció. Si jugués més a bàdminton potser una raqueta amb una mica més de pes per poder retornar profunds els volants que van al fons de la pista m’aniria bé, però sense poder entrenar gaire, preferia una raqueta lleugera, que pogués moure ràpidament a la posició adequada i que tampoc em cansés gaire la mà. Em vaig posar ungüent del tigre, una pomada antiinflamatòria que escalfa als malucs i als genolls, les mitges compressives per a les dues cames per mantenir-les calentes i subjectar una mica els genolls, em vaig enrotllar amb esparadrap els dits índex i del mig com quan jugo a tennis taula i vaig fer uns quants estiraments. M’agradava començar la competició amb el bàdminton per varis motius. No era el meu esport principal, així que no tenia cap presió extra, a part de la que em poso sempre per fer-ho bé, i encara tenia les cames fresques i les necessitaria, ja que a la nit anterior ens havien dit que els atletes de la categoria 1, que a nivell internacional abans que ajuntessin les categories de bàdminton per gent baixa només jugaven amb mitja pista, jugaríem amb la pista completa. A més, el bàdminton és un esport que sempre m’ha agradat, a l’escola primària hi jugava moltíssim, i si a nivell competitiu no posés tanta tensió sobre les meves articulacions, segur que hi jugaria més. També, després d’haver anat al torneig de Chamartín al mes de juny per preparar els Jocs, les meves expectatives de poder-ho fer bé s’havien vist incrementades. Per cert, aprofito per donar les gràcies de nou al club de Chamartín per haver-me convidat al torneig i també pels grans consells que em van donar que amb només un dia em van fer donar un gran salt de qualitat. Gràcies!

Badminton

Van passar els minuts i ja eren les 10:30h tocades. Els partits de la meva categoria no començaven i hi havia unes quantes pistes buides. Al pavelló on jo era, es jugaven les categories júnior, les categories 1 i 3 de l’open femení, les màster i la categoria 1 de l’open masculí, la meva. Una llàstima, ja que la majoria de l’equip d’Europa era a l’altre pavelló amb les categories 2 i 3 de l’open masculí i la 2 de l’open femení. Quan ja passava mitja hora de l’hora prevista em vaig posar una mica nerviós, a la tarda tenia la competició de natació i veia que el temps se’ns tirava a sobre. De totes maneres, com bé va dir el Carles, era una cosa que no podíem controlar i de la que ens preocuparíem més tard. Ara tocava estar concentrats pel bàdminton.

Finalment, a les 11:30 i sense haver pogut escalfar, vaig saltar a la pista. La competició funcionava per eliminatòria directa. Començava als 8ens de final i si perdies passaves al quadre de consolació que, si guanyaves, et podia tornar a dur fins a la final. D’aquesta manera, tot i no haver-hi caps de sèrie, si perdies contra el millor jugador a les rondes prèvies, sempre podies reenganxar-te a la competició. El primer partit, els 8ens de final, va ser contra el Samuel Bremen, el Sam de Texas, molt simpàtic i amb el que ens faríem bons amics. Vaig guanyar-lo per 21-6. Pobre, el vaig fer córrer molt, però va estar molt content de jugar amb mi. S’ho havia passat molt bé i la veritat és que jo també. El cert és que el millor d’aquests Jocs és que, tot i la competitivitat, ja fossin els partits fàcils o igualats, en totes les competicions, per sobre de tot, hi ha hagut una gran germanor. Les meves sensacions a la pista havien sigut bones. Feia dos mesos que no jugava un partit oficial de bàdminton i des d’aleshores els meus entrenaments s’havien limitat a jugar a frontón a una paret del pati de casa, però en general vaig notar un bon control del volant. Jugàvem amb volants de plomes naturals i no sintètic i això es notava. Flotava molt més i amb els cops ràpids guanyava més velocitat. Era un bon començament.

 

Joan Pahisa Badminton

Com que el campionat anava tard, acte seguit vaig jugar el partit de quarts de final. Va ser espectacular. Era contra l’Anthony Pepicello dels Estats Units. Físicament era molt superior a mi, podia córrer la pista completa arribant a la combinació d’una pilota curta seguida d’una llarga i, tot i tenir una tècnica peculiar, arribava a tot arreu i tornava totes les boles. L’Anthony feia el revés de bàdminton a dues mans. Analitzant-ho bé, encara que des de fora semblés un cop estrany, completament apartat dels estàndards del bàdminton, pensant-ho bé, a un jugador amb els braços curts el revés a dos mans li permetia imprimir més potència al cop, llançant així pilotes profundes a cops forçats de revés, cosa que jo per exemple no aconsegueixo. A la competició, no era l’únic jugador dels Estats Units que utilitzava aquesta tècnica, així que devia ser un cop ben entrenat. El partit va ser molt dur, amb intercanvis llargs. Vaig anar a remolc gairebé tota l’estona, al final m’hi vaig apropar, vaig trobar com sacar-li per poder dominar jo el punt. Havia de jugar totes les pilotes al límit, ben tenses i rasants a la xarxa, combinant-les amb deixades sorpresa i desplaçaments a banda i banda. Va ser molt igualat, però aquí sí que la falta de partits es va notar, ja que no tenia ben preses les mides a l’amplada de la pista i vaig acabar perdent 21-18. M’ho vaig passar genial i el públic també va disfrutar! Estava esgotat i per sort encara seguia en competició. Passava als quarts de final del quadre B on, casualment, em tocava tornar a jugar amb el Samuel que havia passat la primera ronda de la repesca.

Aquí, vaig poder descansar aproximadament 10 minuts. Tot un luxe! Vaig agafar una ampolla de Gatorade, per substituir la meva aigua i vaig menjar-me una barreta energètica. El segon partit amb el Sam va ser una mica més igualat. Vaig guanyar 21-10, però ell havia millorat i jo ja no tenia tanta energia. Fos com fos, però, passava a les semifinals del quadre B. De nou amb només cinc minuts de descans, em tocava jugar amb un noi britànic que havia perdut el primer partit contra l’Anthony, però que havia guanyat fàcilment els seus encontres de la repesca. Ell era l’únic jugador de la competició que era una mica més baix que jo i també tenia menys mobilitat que jo, així que si havia arribat fins allà, vaig pensar que havia de ser molt bo. Dins meu sentia que havia de guanyar i això potser em va posar una petita presió extra que molt possiblement és la que té l’altra gent que no em coneix quan juga contra mi. El partit va començar igualat, però ràpidament vaig agafar una petita avantatge. En veure que es movia menys que jo i amb l’avantatge aconseguida, inconscientment vaig abaixar el nivell de concentració. Em sabia greu tirar-li lluny, però si li deixava qualsevol volant fàcil ell no perdonava. No havia de confondre entre tirar una pilota a prop i tirar-ne una de fàcil. Vam canviar de camp amb un 11-7 a favor meu. Vaig seguir apretant, concentrat, i vaig endur-me el partit per 21-11. Havia arribat a la final del quadre B, que es podia considerar com les semifinals del quadre absolut. Havia arribat l’hora de jugar-se les medalles.

 

Joan Pahisa Badminton

En aquell punt ja tenia assegurada la de bronze, però, tot i rebre les primeres felicitacions, no volia ni pensar-hi. Estava completament ficat a la competició i el meu cap només estava concentrat pel pròxim partit. Estava jugant bé i volia guanyar-lo per arribar a la final. Ja duia quatre partits seguits, tenia les cames una mica més pesades, però encara aguantaven. A partir d’aquell punt, els partits eren al millor de 3 sets. Aquí, tampoc vaig tenir temps per descansar. Era ja gairebé la una i a les 15:30h començava la natació.

El matx era contra el Jonathan Horton, de nou d’Estats Units. Havia perdut en l’últim partit del quadre principal per un marcador molt ajustat contra l’Anthony que era el que ens esperava a la final. Ell duïa un parell de partits menys que jo, estava més fresc i tenia bones cames per recórrer tota la pista, així que havia de sortir al 100% si volia tenir alguna opció. I així ho vaig fer. Amb un joc molt seriós, molt concentrat, amb molta presió durant els punts i amb calma entre punt i punt, vaig sortir escopetejat i vaig prendre una avantatge d’inici de 14-0. El Jonathan estava força desquiciat, però jo sabia que les coses no durarien gaire d’aquella manera, ja que les meves cames em deien que m’havia de dosificar. El primer set me’l vaig endur per 21-6, però ja a l’inici del segon la tendència va canviar. El Jonathan es va saber refer i de mica en mica va anar trobant el seu joc. Va sortir amb una avantatge de 4-0 i la diferència es va mantenir fins al canvi de camp 11-7. Veient com anaven les coses i fent cas a les meves forces, vaig decidir prendre una estratègia amb força sang freda. La idea era aprofitar tot aquell set per descansar, estudiar bé al Jonathan, per veure com podia fer punts gastant el mínim d’energia de cara a l’últim set. L’objectiu era reservar forces i arribar a la recta final prou bé físicament com per tornar a apretar i endur-me el partit. Una de les claus perquè una estatègia així surti bé és mantenir la calma en tot moment i no deixar-te de mostrar segur i confiat en tot moment, sobretot de cara al rival. Si aquest agafa una petita avantatge i veu que et comences a desesperar, aleshores pot créixer i ja l’has vist prou. T’has de mostrar el màxim d’impassible possible. El segon set el vaig perdre 21-14.

Joan Pahisa Badminton

Al descans de canvi de camp, vaig veure uns glopets de Gatorade i vaig respirar fons. Li vaig dir al Carles que tot estava controlat, però reconec que durant alguns moments era una frase que em costava de creure fins i tot a mi. Tenia el públic en contra, cosa a la que no estic gaire habituat. De totes maneres, tampoc era cap olla a presió i de fet alguns dels americans també m’animaven esporàdicament, així que no em puc queixar. L’últim set, però, no va començar gaire bé. El Jonathan va agafar de nou avantatge, però les meves cames encara no estaven preparades per canviar de ritme. Els punts van anar passant i vam arribar a l’equador amb 11-7 a favor seu. Havia arribat el moment de tornar a apretar. Ho vaig intentar, però és molt difícil canviar de ritme quan un vol, així que la cosa no va funcionar. 11-8, respost amb 12-8. 12-9, seguit per 13-9. Cada cop quedava menys i l’intercanvi de punts només l’afavoria a ell. 13-10 i rematada a la xarxa, 14-10. 14-11 i de nou xarxa per arriscar massa i 15-11. I aquest intercanvi es va mantenir fins al 17-13, a quatre punts de la derrota. Però aleshores tot va canviar. Vaig entrar en el mode o ara o mai i la concentració, la sort i les cames em van acompanyar. Punt a punt, jugant volants tensos al límit vaig igualar el marcador 17-17. El punt següent seria decisiu, psicològic. 18-17. El Jonathan en sentir el marcador va preguntar a favor de qui era. S’havia descontat i creia que era a favor seu, però no, per fi m’havia posat per davant. 19-17, 19-18… ara no recordo si 19-19 ó 20-18, però només sé que al 20-19 estava decidit a jugar-me-la. Tan bon punt va venir el volant, ho vaig apostar tot a un cop, bola ben ràpida i tensa. El Jonathan la va tocar, però el retorn es va quedar a la xarxa. 21-19, ho havia aconseguit. Ens vam abraçar i l’entrenadora seva, que havia protestat algunes pilotes dubtoses a l’àrbitre, em va felicitar.

Joan Pahisa - Jonathan Horton

Hora de la final, però jo aquí ja tenia la sensació de feina feta. Al final del partit anterior m’havia agafat flat i rampes a les dues cames, que, pel meu tipus de musculatura, és una cosa molt poc habitual. De fet, no en recordo cap des que jugo a tennis taula… A més, els genolls també havien dit prou i ja sabia bé a qui m’enfrontava. L’Anthony havia pogut descansar durant una bona estona i, com que havia anat per la via ràpida a la final, també portava dos partits menys a sobre. Jo sabia que no tenia cap opció, estant bé ja era difícil, però sense cames la cosa era impossible. I tot i que era un anàlisi completament realista, potser aquí va estar el meu error. De vegades he guanyat partits inversemblants, però quan ho he fet sempre he cregut que podia guanyar. La voluntat i creure en tu mateix és un requisit indispensable per l’èxit, però jo només crec en mi mateix quan veig les coses possibles. Per sort, crec que gairebé tot ho és de possible, així que això no acostuma a ser un problema :) El temps se’ns tirava a sobre i, tot i que l’Anthony em volia al 100%, vam començar la final després de 5 minutets d’estiraments, glopets de Gatorade i un trosset de barreta energètica. Jo en aquells moments per recuperar-me mínimament hauria necessitat una nit sencera de descans o un mínim de 3 hores perquè un iboprufè estés en el seu punt màxim d’efecte. Quan les articulacions diuen prou, en general, ja és qüestió d’esperar al dia següent.

Joan Pahisa Badminton

La final va ser ràpida. Vaig tenir una petita fase al final del primer set on encara vaig donar una mica de guerra perquè tot i estar segur que perdria, mai em dono per vençut. 21-15 i el segon 21-9. El meu objectiu pel segon parcial era arribar als dobles dígits, però tampoc ho vaig aconseguir. Almenys, però, la tensió, va fer que es veiessin alguns dels millors punts del torneig i amb això i la medalla de plata ja me n’anava molt més que satisfet. Al final del partit, l’Anthony em va dir que a partir d’aquell moment jo era el seu rival. Em va sonar molt americà, però mola! Esperava poder-me trobar amb ell de nou el dia del tennis taula.

I amb tot, ja eren gairebé les dues. Vam baixar a baix per l’entrega de medalles, jo a pas de tortuga, i com gairebé tot durant els dies de competició, la cosa es va eternitzar. Finalment ens les van donar i el meu focus va canviar ràpidament a la natació. Havíem d’anar a dinar, però el menjador de la residència ja havia tancat, tendència que es faria recurrent al llarg dels dies, així que vam agafar el cotxe amb els de la productora i ens vam dirigir ja al poble on es feia la natació, aproximadament a mitja hora d’allà. Vam arribar-hi gairebé a les 15h, vam dinar una pasta freda força desafortunada (però almenys vam conèixer a una noia de Hawaii molt simpàtica), em vaig prendre una aspirina i vam sortir cap a la piscina. Hi vam arribar just a les 15:30h a la vegada que el bus de l’organització. Ho havíem aconseguit!

Podi badminton

És increíble com quan estàs en una competició d’aquesta mena, el cos s’acostuma a un ritme frenètic i segueix endavant gairebé sense descans. Tot s’ha de dir que també crec que el treball de mentalització prèvia, l’adrenalina generada i les pastilles hi juguen un paper força important! Total, que tocava canviar-se i posar-se a l’aigua per escalfar. I mira que anar a la piscina normalment em fa molta mandra, però en aquells moments en tenia ganes. De fet, tenia ganes que s’acabés la competició sense que hagués ni començat! Però ara seriosament, tenia ganes de fer-ho el millor possible i desitjava que tots els entrenaments no haguessin sigut per res. Em preocupava el peatge que duia acumulat del bàdminton, però tampoc hi podia fer res, així que em vaig llençar a l’aigua. Ràpidament ja vaig veure que les sensacions no eren gens bones. Les cames no em responien i pulmonarment tampoc tirava gaire. Després de fer cinquanta metres suaus i cent més intentant fer un canvi de ritme, que des de fora no es va ni notar, vam decidir que el millor era reservar tota l’energia que em pogués quedar. Vam fer cinquanta suaus més i una prova d’sprint de 12 metres saltant des del trampolí, que em va donar una mica de confiança, i vaig sortir de l’aigua després d’acabar la piscina i tornar cap a l’altra banda. En aquests últims metres finals, em va sorprendre molt que gran part de l’equip australià nedava per l’esquerra del carril en comptes de per la dreta, cosa que va resultar en una mena d’eslàlom meu en totes direccions per poder-los anar esquivant. Sí, també cap avall! Però bé, no els hi tinc gens en compte, ja que després em van animar moltíssim en les proves que vaig participar.

Joan i Carles natació

Ara recordo també que una de les altres preocupacions que vaig tenir durant tot el dia era la d’arribar a temps a la reunió de les 21h per entregar els noms dels jugadors de l’equip de futbol d’Europa. El dia anterior a la tarda, havíem quedat al final de l’entrenament, que a les 13h ens reuniríem amb tothom per acabar de decidir les posicions. El Kevin, el germà del John, un dels nostres companys irlandesos, faria d’entrenador, però nosaltres, el Carles i jo, érem els que teníem el paper per apuntar l’equip oficial, que havíem agafat a la reunió de la nit anterior. Evidentment, ja ens havíem perdut la reunió de les 13h i a mi em preocupava no poder entregar el paper amb l’equip, ja que l’organització havia sigut clara dient que no deixarien jugar a ningú que no estés degudament inscrit. Així doncs, em vaig passar bona part de la competició intentant localitzar el Kevin, el John o el Thibault a la grada, que per cert va estar plena fins tocades les 19h, però no vaig tenir sort. De l’equip d’Europa molts dels jugadors nedàvem. El Gerard, d’Holanda, que va arrassar, el William que també es va endur quatre medalles, el Florian que en va aconseguir un parell més, el Milan i el Julien, que en van aconseguir una i el Tony, que no va tenir sort amb la natació, però que més endavant amb la boccia i el tir amb arc tampoc se’n va anar amb les mans buides. Total, que érem molts, però cap sabia res de com havia quedat el tema del futbol.

Amb totes aquestes preocupacions al cap, em vaig asseure a esperar el meu torn. La meva primera prova eren els 200 metres lliures. Em semblava bé, ja que així després psicològicament ja aniria de baixada amb els 25 i els 100, però també corria el risc de deixar tota l’energia a la prova i de fer figa a les de després. Per la meva experiència anterior a natació, sabia que jo només tinc un cartutx, un sprint bo i que després em costa moltíssim recuperar-me. Aquest sprint me l’havia de reservar pels 25 metres, però també per experiència sabia que, si bé en els altres esports ho controlava bé, el tema de la dosificació en natació sempre havia sigut una assignatura pendent. I més aquesta vegada que tampoc havia fet tots els entrenaments necessaris per arribar a controlar el ritme que havia de dur a les proves de fons, les de 100 i 200. Total, que després que la competició comencés amb retard, de 12 sèries de les proves anteriors, del marcador electrònic espatllat, d’entrevistes de la BBC, de baralles amb el gorro i d’espais de temps morts en els que no passava res, va arribar el meu torn. Vaig anar a la zona d’espera i un parell de curses més tard, ja em dirigia cap al meu carril. El 2. Ens van presentar a tots els nedadors i vaig pujar al trampolí. A les proves anteriors m’havia estat fixant en el temps que tardava l’àrbitre a donar la sortida. Va sonar el xiulet de preparats. Em vaig inclinar endavant. El trampolí era ample i estable. Estava forrat de tela antilliscant i això em donava seguretat. No acostumo a tenir gaire estabilitat descalç de peu dret, així que, a sobre d’un trampolí lleugerament inclinat, encara menys. Van passar uns quants segons. El gatell electrònic no sonava i el cos em va començar a trontollar. L’espera s’estava fent eterna. Portàvem allà drets gairebé cinc segons i el meu equilibri estava a punt de dir prou. Se’m va desplaçar tot el pes cap endavant. Els peus se’m van moure. Estava a punt de caure. El timbre va sonar i em vaig tirar a l’aigua. M’haurien desqualificat? Només sortir del trampolí, aquesta pregunta em va acompanyar durant tota la cursa. En natació no hi ha sortides falses. Si surts o fins i tot si et mous abans d’hora i el jutge interpreta que és per agafar avantatge, estàs desqualificat i no ho saps fins que s’acaba la cursa, ja que aquesta un cop llançada evidentment segueix. Vaig intentar apartat aquest pensament del cap. Era igual, fos com fos, ho havia de donar tot. Vaig sortir fort, com sempre. La meva manera de nedar no dóna per accelerades, així que surto fort, però tampoc suïcida, no ens pensem… i després a aguantar.

Joan Pahisa natació

Van ser uns 200 metres molt llargs. Concretament de sis minuts i vint-i-un segons i de més de 500 braçades. Un molt bon temps. Una mica més que el que acostumava a fer quan competia sovint ara feia deu anys abans de posar-me amb el tennis taula, però molt millor que el dels últims entrenaments. Així que molt satisfet! Ara només faltava saber si m’havien desqualificat… Si no ho estava era medalla d’or, sinó 200 metres d’energia tirada a l’aigua per res. El Carles ho va anar a preguntar. L’espera es va fer llarga, però al cap d’uns minuts de lluny em va aixecar el polze cap amunt. Medalla d’or! La competició arrencava amb bon peu. Totes les males sensacions es van esvaïr. I al cap d’una estona primera entrega de medalles.

La següent prova, els 25 metres lliures, no va ser fins al cap de dues hores aproximadament. Bé, perquè vaig tenir temps de beure i menjar més barretes energètiques, però malament perquè anàvem amb molt de retard i arribar a la reunió de les 21h cada cop ho veia més lluny. Tot i que els 200 era on hi tenia dipositades més esperances de medalla, ja que normalment hi ha menys nedadors que la disputen i menys a la meva categoria, els 25 són la meva prova preferida. Velocitat pura. Fer anar els braços com un molinet i respirar tres o quatre cops en tota la piscina. Quan agafes un ritme de braçada trepidant i constant, és una sensació espectacular. Tot el teu cos i la teva ment treballen en una única direcció, la d’aguantar i anar endavant, com autòmat que no pensa. I com més aconsegueixes no pensar, més aconsegueixes aguantar. Tot i la duresa que representa el treball explosiu, deixar la ment fixa mentre duus el cos al límit, t’aporta una senació contradictòria, però agradable. De nou, ens van presentar i vaig pujar al trampolí. Aquesta vegada vaig extremar les precaucions, ja que de cap manera volia fer sortida falsa. No em vaig inclinar gaire endavant per si de cas, però suposo que quan el jutge em va veure, per estalviar-se complicacions, va donar la sortida ben depressa. Va sonar el timbre electrònic i jo, amb potser mig segon de retard, vaig saltar a l’aigua. Vaig intentar fer les patades subaqüàtiques que havia entrenat el més bé possible i vaig agafar un ritme frenètic, com una locomotora. Setze braçades sense respirar, després 12 més, després 8 més, després 8 més i després 8 més ja fins al final. 28.13 em va ensenyar un dels voluntaris a la pissarra. Un gran temps i més tenint en compte la pèssima sortida. Havia superat el meu temps dels Jocs ara feia 8 anys, així que era tot un èxit! I per acabar-ho de rematar, una nova medalla d’or. Vaig acabar molt content perquè a diferència dels 200, no havia acabat gaire lluny d’alguns nedadors de categories superiors de la meva sèrie. I fins i tot en vaig arribar a superar a algun d’una altra sèrie. Gens malament.

Natació

Finalment, després d’una nova entrega de medalles i de dues hores més d’espera, va arribar el torn dels 100 metres. Aquí, tot i que les meves sensacions no van ser dolentes del tot (almenys vaig aconseguir agafar un ritme més o menys constant a la segona meitat de la prova… que va resultar constant sí, però dolent), el temps final de 2 minuts i 45 segons no va acompanyar, ja que era 8 segons més lent fins i tot que la passada de la primera meitat de la prova dels 200. Fos com fos, però, estava content, la natació per fi havia acabat i a més amb una nova medalla d’or. Amb tot, la competició es va allargar fins a les 22h de la nit. Vam estar esperant fins al final per l’última entrega de medalles. Jo em vaig anar a canviar i quan totes les proves es van acabar ens van anunciar que les medalles que faltaven les donarien un altre dia. Va ser una mica frustrant, però arriba un punt que quan estàs tan cansat ja tot t’és igual. La reunió del futbol a aquella hora ja s’havia acabat. Esperava que els de l’organització tinguessis en compte el gran retard de la natació. Jo no era l’únic “chef de mission” que s’havia vist atrapat allà, així que amb sort no tindrien amb compte si no presentàvem el llistat de jugadors amb el paper oficial.

Sortint de la piscina, vam anar a sopar amb els del documental a un “diner” típic d’allà. Plats descomunals impossibles d’acabar amb beguda que et reomplen cada vegada que et despistes. Tots estàvem esgotats, però satisfets de com havia anat el dia. Les emocions esportives no havien fet més que començar. A la nit, passades les dotze, ens vam trobar un paperet enganxat a la porta de l’habitació. Semblava que tot havia anat bé a la reunió. El Thibault ens avisava: l’endemà, primer partit de futbol a les 9h.

Destrossat

Share on Twitter

Resum dels Jocs (1a part)

Ara fa uns dies vaig tornar dels World Dwarf Games (Jocs Mundials per Persones de Talla Baixa). Com vaig dir a un dels primers missatges de la campanya de micromecenatge, participar-hi per primera vegada fa 8 anys va ser una experiència que em va canviar la vida. Duïa els Jocs gravats a dins i fos com fos volia tornar a anar-hi. Aquesta vegada, tot i ser la segona, l’experiència ha sigut de la mateixa magnitud i cada dia que passa s’engrandeix més dins meu.

Ja només el fet d’anar als Jocs, de tot el suport rebut per part vostre els mesos previs, era una cosa increíble. El dia 1 d’agost vaig marxar amb el Carles cap allà. El viatge d’anada va ser una mica accidentat. L’avió va sortir amb una hora de retard perquè no podien tancar-ne una de les portes… Un entrebanc força terrenal per un aparell d’alta tecnologia que feia perillar el nostre enllaç amb el vol de Philadelphia a Detroit. Durant el vol, degut al mal temps, encara vam acumular una altra hora de retard més i, si no hagués sigut perquè va resultar que el vol cap a Detroit també va sortir amb més de tres hores de retard, l’hauríem perdut. El que sí que vam perdre va ser l’autobús que ens havia de dur cap a East Lansing, localitat on hi ha la Universitat de Michigan State, lloc on es celebraven els Jocs. Per sort, a Detroit ens esperaven els nostres amics de la productora del documental (del que parlaré més endavant) que ha estat seguint el meu viatge cap als Jocs, així que vam poder anar fins a East Lansing amb ells. Aprofito per agraï’ls-hi tots els seus serveis de taxi durant els Jocs!

Equip del documental

Vam arribar a la residència universitària on ens estaríem, l’Athlete Village, tocades les deu de la nit. En total unes 22 hores de viatge. Ja en arribar vam veure que ens estàvem endinsant en una espècie de món invers, on la majoria de gent en comptes d’alta era baixa. Va ser una sensació agradable, que no se’m va fer gens estranya, els Jocs per fi havien arribat i estaven a punt de començar. Vam fer el registre a la residència i ens vam instal·lar a l’habitació, molt austera tenint en compte les grans, en tots els sentits, instal·lacions de la universitat. Per variar, al Carles i a mi ens tocava una de les habitacions més allunyades de l’entrada de totes (ja ens ha passat a vàries competicions), la penúltima d’un dels passadissos perifèrics, cosa que, per veure’n el costat ‘positiu’, ens ajudaria amb l’escalfament. La veritat, però, va ser que després d’uns dies de competició les llargues anades i vingudes del passadís es feien eternes i més encara després de la competició de bàsquet, però això vindrà més endavant.

L’endemà al matí, el dia 2, quan vam baixar a la recepció de la residència havien arribat alguns atletes més i, a diferència del dia anterior, n’hi havia amb molts tipus de nanisme diferents, amb problemes de mobilitat diversos i també d’alçada força similar a la meva. Aquí, durant un breu instant, vaig tenir una revelació interessant. Així és com la gent em veu a mi per primera vegada. Veia persones que havien de tenir verdaderes dificultats, fràgils físicament, minúscules… i encara més, vaig pensar, jo sóc encara més baix i a més duc una crossa. Si l’altra gent em veu així, aquesta és la barrera més gran que he de superar. Però només va durar un moment. I la personalitat què, això també es reflecteix. Jo per dins, i suposo que tots els que tenim confiança en nosaltres mateixos, ens veiem com persones completament normals, estem completament acostumats a qui i a com som i, per part nostra, no veiem cap impediment per fer el que vulguem o ens proposem. Així doncs vaig experimentar breument l’anomenat efecte mirall. Va ser una reflexió realment útil i interessant.

Seguint on ens trobàvem, el dia 2 encara no hi havia l’esmorzar inclòs, de fet tampoc hi havia enlloc per esmorzar, així que aquí va començar la nostra particular aventura amb el menjar. A la botigueta que hi havia a l’Athlete Village, l’únic lloc on comprar menjar en més d’un quilòmetre a la rodona (les distàncies a la universitat eren enormes), no hi havia res que no fossin llaminadures, snacks, begudes de tots colors, noodles o congelats… Ni croissants, ni cereals, que es veu que sí que ni havia, però que vaig ser incapaç de trobar (sóc conscient que la meva habilitat per veure coses a certa alçada no és gaire elevada, així que no dubto que fossin allà), ni galetes, ni res que trobés semblant a un esmorzar. Total que va caure la primera hamburguesa, i aquesta congelada!

Després d’aquest suculent àpat tocava fer el registre als jocs i aquí hi va haver el primer entrebanc pel documental. Per política de la universitat no es podia gravar a dins de l’Athlete Village, així que no era només tema de no poder gravar el registre que tampoc era tan important, sinó totes les historietes que passarien allà dins juntament amb la vida quotidiana a la residència. El fet va ser que també hi havia un altre documental de la BBC que em seguia a mi (sobresaturació de càmeres, sobretot els primers dies) i a alguns altres esportistes que també estaven interessats a gravar a dins. Total que finalment van aconseguir permís per gravar el registre, però res més a dins la residència. Jo crec que vist com van sortir les coses no va ser tan greu. Ens en vam sortir prou bé gravant moltes altres convereses a les competicions juntament amb els records de la meva càmera personal. De fet, així també vaig poder tenir una mica més d’espai (i ho dic més pensant en el documental de la BBC que tenien una política molt més agressiva de fer les coses) per mi i d’estones de relax, tot i que tampoc gaires.

Gravació a l'exterior

Per fer el registre, primer m’havien de fer la classificació. Com a totes les competicions per discapacitats la classificació, per posar-te amb gent amb habilitats físiques similars és important, però també complicada. En alguns dels Jocs anteriors, com que no hi havia prous atletes, les classificacions no s’havien tingut en compte, però com que en aquesta ocasió érem més de 400, en alguns esports individuals sí que es va separar per categories. Em van prendre vàries mides i, com esperava, vaig anar a parar a la categoria 1, la dels esportistes més baixos perquè ens entenguem, tant de cames, per esports on s’ha de córrer com l’atletisme, el bàdminton o el tennis taula, com de braços, per esports com ara la natació o els llançaments de pes o de javelina.

La resta del dia vaig anar coneixent alguns dels membres de l’equip Europa a mesura que ens vam anar trobant per l’Athlete Village. Va ser curiós perquè fins aleshores només ens havíem vist a través del Facebook. És divertit com de mica en mica tothom va agafant la seva personalitat per substituir la persona que fins aleshores hi havia darrere l’ordinador. La veritat és que no va ser fins a la competició de futbol que l’esperit d’equip va eclosionar i va arribar a traspassar tot el que havíem pogut imaginar, però ja des del principi es veia l’entusiasme de tothom per començar la competició i que les coses funcionessin.

Però d’on va sortir aquest equip? Fins a finals de maig pensava que als esports d’equip dels Jocs hi participaria amb un equip fet per l’organització, diferent per cada modalitat, com va ser a Rambouillet. Fos com fos, encara que amb gent que no conegués, em feia molta il·lusió participar en esports d’equip. És una oportunitat que no tinc mai, així que encara que fos amb un equip improvitzat, ja feia temps que ho estava esperant. Però tot va canviar quan un dia vaig rebre un missatge a través del Facebook del Thibault, un esportista d’Holanda. Ell havia mirat el llistat provisional d’inscrits i estava començant a contactar amb esportistes europeus que anaven als Jocs sols o amb alguns companys, però no prous per formar equips, per crear l’equip d’Europa. Tan bon punt em va escriure em vaig entusiasmar amb la idea i vaig començar a ajudar-lo contactant amb l’organització dels Jocs i amb més esportistes perquè pogués ser una realitat. Era un dels meus grans desitjos formar un equip i els cops que ho havia intentat aquí havien resultat en un complet fracàs, així que no podia deixar escapar l’oportunitat. A partir d’aquell moment, les espectatives d’anar als Jocs es van veure encara més augmentades.

Thibault

Tornant a les trobades, recordo que va ser especialment efusiva la del Thibault i el Florian, d’Alemanya. Amb ells ja havia parlat per Skype, així que no va caler ni trencar el gel inicial. Tan bon punt ens vam veure va ser com la d’uns amics que fa molt temps que no es veuen. Vam quedar en repartir les samarretes de l’equip l’endemà a la cerimònia d’organització. Amb els membres inicials de l’equip havíem fet unes samarretes per internet que havíem enviat directament a la universitat de Michigan. Una estona abans al matí, abans que se m’enduguessin els de la BBC a fer una entrevista força llarga i en mig de l’embolic de si es podia o no gravar el registre, que per cert vaig començar a fer un mínim de tres vegades, la Katie de l’organització dels Jocs me les va fer arribar. Al final, però, al Florian i al Thibault els hi vaig acabar donant a la nit a l’habitació. Els dos estaven just a l’habitació de davant nostra i com que el tema de les samarretes l’havíem coordinat principalment entre els tres, no ens vam poder esperar. A la nostra habitació del costat resulta que també hi havia el Milan, de Sèrbia, tot i que aleshores encara no ho sabíem, amb el que m’havia trobat al matí i amb el que a la tarda a la festa de benvinguda al pati del darrere de la residència vam simular uns quants pick and roll de bàsquet que malauradament ben poc vam poder posar en pràctica en els dos o tres minuts que vam acabar coincidint a la pista. Una cosa que queda pendent per la pròxima trobada! També a davant de la del Milan i al costat del Florian i el Thibault hi havia el Max, de 15 anys i d’Alemanya. Tot cinc formàvem part del petit grup de l’equip d’Europa a l’ala sud de la residència.

Després de fer més coneixences al matí, com ara la Ginny de la família Foos, molts dels membres de l’equip d’Irlanda que es van incorporar a l’equip d’Europa (i quina gran incorporació, tant pels jugadors com pels fans i acompanyants!), la Caroline o el Gerard, també part del Team Europe, i de la descafeinada festa de benvinguda de la tarda, descafeinada en el sentit de festa, perquè almenys va ser una bona oportunitat per començar a parlar amb la gent i amb altres membres de l’equip d’Europa com ara el Tony i el Julien de França, els “chef de mission”, és a dir, els caps d’equip de les diferents delegacions, que en delegacions d’un únic integrant no era gaire difícil de deduir ni decidir qui era, vam anar a la primera de les reunions diàries. Aquest és un dels punts foscs de l’organització, o potser no tant de l’organització, sinó del fet de ser l’únic que hi va de tot un país i més si t’has apuntat a una muntanya d’esports com era el meu cas. Haver d’anar a reunions cada nit, després d’haver competit durant el dia, del cansament acumulat, del poc descans i a un edifici situat a un quilòmetre de l’Athlete Village, diguem que no convida gaire. Sort de nou aquí del servei de taxi de la productora. Gràcies! Així doncs, tot i fer un bon esforç durant la primera meitat per assistir a totes les reunions, després de l’incident del bàsquet, al final va i em vaig acabar perdent la més important que inversament es va celebrar ben d’hora al matí del dia de la competició del tennis taula a la residència…

Caroline and Julien

Sortint de la reunió i amb un horari completament trasbalsat, com que ja ens havien tancat la cafeteria per sopar, el Carles i jo vam menjar-nos un fantàstic bagel de cereals remollit. L’endemà, a les 7:30h del matí, per fi tocava estar a punt per la cerimònia d’inauguració!

Jo durant l'inauguració

Share on Twitter

Team Europe

Hola a tots! Ja només queden dos dies per marxar cap als Jocs! Aquí sota us deixo la foto de la meva samarreta de l’equip d’Europa!! Amb uns quants països que no teníem prou gent, a través de Facebook hem organitzat un equip Europeu per participar a bàsquet, futbol, hoquei i voleibol. Som gent d’Holanda, Alemanya, França, Sèrbia, Irlanda… i fins i tot tenim un jugador australià i un altre del Congo :) El documental ens farà un seguiment especial de l’equip!

De nou, moltes gràcies a tots els qui heu fet possible aquest viatge!! Estigueu atents durant els Jocs a la meva pàgina de Facebook Joan als Jocs Mundials i també al meu Twitter!! Aniré penjant fotografies, impressions i resultats. Fins aviat!

CASTELLANO

¡Hola a todos! ¡Ya sólo quedan dos días para ir a los Juegos! ¡Aquí abajo os dejo la foto de mi camiseta del equipo de Europa! Con unos cuantos países que no teníamos suficiente gente, a través de Facebook hemos organizado un equipo Europeo para participar en baloncesto, fútbol, ​​hockey y voleibol. Somos gente de Holanda, Alemania, Francia, Serbia, Irlanda… e incluso tenemos un jugador australiano y otro del Congo :) ¡El documental nos hará un seguimiento especial al equipo!

¡De nuevo, muchas gracias a todos los que habéis hecho posible este viaje! ¡Estad atentos durante los Juegos a mi página de Facebook Joan als Jocs Mundials y también a mi Twitter! Iré colgando fotografías, impresiones y resultados. ¡Hasta pronto!

ENGLISH

Hi everyone! Only two days left to go to the Games! Here I share with you the picture of my Team Europe t-shirt! With some countries that didn’t have enough people, through Facebook we’ve built an European Team to play basketball, soccer, hockey and volleyball. We’re people from the Netherlands, Germany, France, Serbia, Ireland… and we even have a player from Australia and another one from Congo :) The documentary will follow our team during the Games!

Again, thanks to all of you that have made this trip possible! Stay tuned during the Games to my facebook page Joan als Jocs Mundials and to my Twitter account! I’ll post pictures, results, impressions. See you soon!

team-europe-shirts

Share on Twitter

Documental: Glance up!

Hola a tothom! Gràcies al vostre suport i a la campanya realitzada un documental sobre el meu viatge als Jocs Mundials i sobre com es veu la vida des d’un metre d’alçada està en camí! En podeu trobar més informació a la web del documental: www.glanceupdoc.com.

Us n’aniré mantenint informats!

CASTELLANO

¡Hola a todos! Gracias a vuestro apoyo y a la campaña realizada un documental sobre mi viaje a los Juegos Mundiales y sobre cómo se ve la vida desde un metro de altura está en camino! Podéis encontrar más información en la web del documental: www.glanceupdoc.com.

¡Os mantendré informado sobre los avances!

ENGLISH

Hi everyone! Thanks to your great support and to the media campaign a documentary on my trip to the World Dwarf Games and how life is seen from one metre from the ground is on its way! You can find more info about it at the documentary’s site: www.glanceupdoc.com.

I’ll keep you up to date!

Photos by: © Toni Mateu.

Share on Twitter

Marxem l’1 d’agost! ¡Salimos el 1 de agosto! We’re leaving on the 1st August!

Hola a tothom! Gràcies al vostre suport hem aconseguit, i fins i tot sobrepassat, l’objectiu!

El Carles i jo marxem el dia 1 d’agost cap a la universitat de Michigan State on es celebraran els Jocs Mundials per Persones de Talla Baixa.

Ja tenim els bitllets d’avió, la inscripció i gairebé tota l’estada allà, així que la majoria de despeses ja estan cobertes. Un cop sàpiga quants diners han sobrat, comunicaré si els guardo per una futura competició o si els dono a una organització que promogui l’esport per persones amb discapacitat. O totes dues coses! Ara per ara portem gastats 2570€, una mica menys del previst.

Sortirem el dia 1 al matí cap a Philadelphia i d’allà agafarem un altre avió cap a Detroit. Finalment, des de Detroit agafarem un autobús fins a la universitat. Allà hi arribarem passades les 21h.

Us anirem informant del viatge i dels resultats a través d’aquesta web, del Twitter (@joan_pahisa) i de la pàgina de Facebook (Joan als Jocs Mundials). Seguiu atents a totes les novetats!

Moltes gràcies a tots!

CASTELLANO

¡Hola a todos! Gracias a vuestro apoyo hemos conseguido, e incluso sobrepasado, ¡el objetivo!

Carles y yo nos vamos el día 1 de agosto hacia la universidad de Michigan State donde se celebrarán los Juegos Mundiales para Personas de Talla Baja.

Ya tenemos los billetes de avión, la inscripción y casi toda la estancia allí, así que la mayoría de gastos ya están cubiertas. Una vez sepa cuánto dinero ha sobrado, comunicaré si lo guardo para una futura competición o si lo doy a una organización que promueva el deporte para personas con discapacidad. O ambas cosas! Por ahora llevamos gastados 2570€, algo menos de lo previsto.

Saldremos el día 1 por la mañana hacia Philadelphia y de allí tomaremos otro avión hacia Detroit. Finalmente, desde Detroit tomaremos un autobús hasta la universidad. Allí llegaremos pasadas las 21h.

Os iremos informando del viaje y de los resultados a través de esta web, de Twitter (@ joan_pahisa) y de la página de Facebook (Joan als Jocs Mundials). ¡Seguid atentos a todas las novedades!

¡Muchas gracias a todos!

ENGLISH

Hi everyone! Thanks to you we achieved, and even surpassed, our goal!

Carles and I are leaving on August 1st to Michigan State University, where the World Dwarf Games are going to be held.

We’ve got the plane tickets, the registration fee and nearly all the lodging already payed, so most of the expenses are already covered. Once I know how much money we have left, I’ll tell you if I save it for a future competition or if I give it to an organization that promotes sport for disabled people. Or maybe both! Up until now we have spent 2570€.

We are leaving on the 1st August in the morning to Philadelphia and from there we are taking another plane to Detroit. Finally, we will take a bus from Detroit to the university. We will get there around 9pm.

We will keep you informed about the trip and the results at the Games through this website, through Twitter (@joan_pahisa) and through the Facebook page (Joan als Jocs Mundials). Stay tuned for the latest news!

Thank you all!

Share on Twitter

Joan als Jocs Mundials / Joan to the WDG / Joan a los Juegos Mundiales

Els Jocs Mundials per Persones de Talla baixa són una experiència que fa 8 anys va canviar la meva vida. Per un apassionat de l’esport com jo, no hi ha res que es pugui igualar a competir amb altra gent en igualtat de condicions. Tot i ser a centenars de quilòmetres d’aquí, d’alguna manera m’hi vaig sentir com a casa.

Fa quatre anys me’ls vaig perdre per temes econòmics i aquesta vegada he decidit crear aquesta campanya de micro-mecenatge perquè és una oportunitat que no puc deixar passar. Ara que encara estic en forma per poder-la gaudir al màxim, ajuda’m a anar a l’edició de 2013 als Estats Units (a mi i al meu entrenador) amb una petita aportació. Tot el que superi la quantitat inicial anirà destinat a futures competicions on participi o, en cas contrari, a una associació que promogui l’esport per a persones amb discapacitat.

Si em vols conèixer millor i saber què son exactament els Jocs Mundials per Persones de Talla Baixa segueix navegant per la resta de la web.

Moltes gràcies per la teva ajuda!!

CASTELLANO

Los Juegos Mundiales para Personas de Talla baja son una experiencia que hace 8 años cambió mi vida. Por un apasionado del deporte como yo, no hay nada que se pueda igualar a competir con otra gente en igualdad de condiciones. A pesar de ser a cientos de kilómetros de aquí, de alguna manera me sentí como en casa.

Hace cuatro años me los perdí por temas económicos y esta vez he decidido crear esta campaña de micro-mecenazgo porque es una oportunidad que no puedo dejar pasar. Ahora que todavía estoy en forma para poder disfrutar al máximo, ayúdame a ir a la edición de 2013 en Estados Unidos (a mí y a mi entrenador) con una pequeña aportación. Todo lo que supere la cantidad inicial irá destinado a futuras competiciones donde participe o, en caso contrario, a una asociación que promueva el deporte para personas con discapacidad.

Si me quieres conocer mejor y saber qué son exactamente los Juegos Mundiales para Personas de Talla Baja sigue navegando por el resto de la web .

Muchas gracias por tu ayuda!

ENGLISH

The World Dwarf Games changed my life 8 years ago. For a sports maniac like me, competing with other people on even ground is something that cannot be described. Even though I was hundreds of kilometres away from here, I felt as if I were home.

Four years ago, I missed the Games due to economic issues, so this time I’ve decided to start this crowdfunding campaign because it’s an opportunity that I cannot let go. Now that I’m still in shape to enjoy the game at its fullest, help me and my coach go to this year’s edition in the USA with a small donation. All the money that surpases the initial amount will be saved for future competitions that I take part in or, otherwise, it will be given to an association that promotes sport for disabled people.

If you want to know more about me and the World Dwarf Games keep surfing this site.

Thank you for your help!!

Somni dels Jocs

Share on Twitter

Fotos de Rambouillet

Aquí teniu algunes fotos de la meva primera participació als Jocs Mundials ara fa 8 anys! Vaig competir a natació, bàdminton, bàsquet, tennis taula i voleibol.

Aquí tenéis algunas fotos de mi primera participación en los Juegos Mundiales de hace 8 años! Competí en natación, bádminton, baloncesto, tenis de mesa y voleibol.

Here are some pictures of my first appearance in the World Dwarf Games 8 years ago! I entered swimming, badminton, basketball, table tennis and volleyball.

Share on Twitter

CV Resultats als Jocs Mundials 2005

Natació (Swimming):

- Medalla d’or (gold medal) en 100m lliures (freestyle).
- Medalla de plata (silver medal) en 25m lliures (freestyle).

Tennis Taula (Table Tennis):

- Medalla d’or (gold medal) en la categoria de 18-20 anys.
- 4rts de final (1/4 finals) a la competició absoluta.

Bàsquet (Basketball):

- Medalla d’or per equips (teams gold medal).

Voleibol (Volleyball):

- Medalla de bronze per equips (teams bronze medal).

Bàdminton (Badminton):

- 8ens de final (1/8 finals) a la competició absoluta.

Premi a l’esportista més destacat dels Jocs (prize to the Most Outsanding Athlete of the Games).

Medalles de Rambouillet

Share on Twitter